Patricia Tena. Barcelona
El personatge de Bridget Jones va veure la llum el 1996 (sí, ja fa 20 anys!), quan Helen Fielding va publicar el diari d’una noia grassoneta, soltera, que sospirava pel seu cap faldiller i que destacava entre la multitud per beure i fumar més que la resta o fer comentaris inoportuns. L’èxit d’aquesta antiheroïna va fer que tres anys després es publiqués una segona part i que uns anys més tard s’estrenessin als cinemes les adaptacions cinematogràfiques, protagonitzades per René Zellweger, Hugh Grant i Colin Firth. El 2013, Fielding va recuperar el seu personatge estrella i va escriure Boja per ell (Edicions 62/Planeta), on trobàvem una Bridget vídua i amb fills que intentava endinsar-se en el món de les cites per internet. En canvi, a l’hora de fer una nova pel·lícula sembla que han considerat que encara era d’hora per arribar a aquest punt i s’han decantat per un film que se situa temporalment entre el segon i el tercer llibre.
Bridget Jones’s Baby està dirigit per Sharon Maguire i se centra en el primer embaràs de la protagonista. A banda de seu nou aspecte físic (molt més prima però massa retocada i amb una cara que perd l’expressivitat a la que ens tenia acostumats), Bridget continua gairebé sent la mateixa: canta en pijama amb una copa a la mà per superar els maldecaps, és maldestra i la pífia constantment a la feina. Treballa com a productora d’un informatiu de televisió però es veurà obligada a lluitar per destacar en un món que ara està dominat per hipsters i modernetes que valoren més l’espectacle que la notícia. Ha trencat amb Mark Darcy i durant una festa coneix el Jack (Patrick Dempsey, el Dr. Macizo a la sèrie Anatomia de Grey), amb qui té una aventura d’una nit. Tot el seu món es complica (encara més!) quan descobreix que s’ha quedat embarassada i no sap qui dels dos és el pare.
Diuen que Hugh Grant va rebutjar sortir en aquesta nova entrega perquè creia que el seu personatge ja no tenia res que aportar a la història. I en part té raó ja que, en cas d’haver-hi estat probablement haurien repetit el mateix guió: una aventura que acaba quan ell l’enganya amb una noia més jove, alta i prima. És cert que era un poca vergonya però resultava divertit i, per tant, es troba a faltar (encara que segueix molt present en la pel·lícula i, fins i tot, ens regala alguna sorpresa). Dempsey podria ser d’alguna manera el seu substitut, però resulta un home més romàntic, menys faldiller i també menys carismàtic. Per sort, sí que podem gaudir de veure novament Colin Firth interpretant Mark Darcy, un home que llueix amb el mateix estil jerseis nadalencs impossibles, la toga o un esmòquing. La química entre aquesta parella (im)possible i (in)compatible continua funcionant a la perfecció.
És cert que Bridget Jones’s Baby es desenvolupa dins de la seva zona de confort. S’ha modernitzat una mica però no arrisca en cap moment. I quan ho podria fer, cap al final, prefereix amagar-se per por a la crítica. Una pena. Tot i així, els que vam gaudir amb els llibres i les pel·lícules anteriors (sense entrar en debats sobre si el personatge és una líder feminista o no, jo la contemplo com una comèdia romàntica sense més pretensions), trobarem els mateixos elements en aquesta tercera part: un personatge adorable per qui sentim certa estima, un triangle amorós, secundaris que destaquen pel seu humor (gràcies Emma Thompson pel seu paper!) que ens fan passar una bona estona al cinema. Només l’efecte nostàlgia que provoca el plaer de retrobar-se amb vells amics ja val la pena.
