Nicola di Padova. Barcelona
Al final de l’últim llibre de la sèrie, Harry Potter i les relíquies de la mort, deixàvem a Harry Potter, la seva família i els seus amics a l’andana nou i tres quarts de l’estació de King’s Cross, mentre els seus fills, la nova generació de mags, començava el seu viatge cap a l’escola de Hogwarts. Harry Potter i el llegat maleït comença exactament en aquest moment, 19 anys després de la derrota de Lord Voldemort. Harry i la seva dona Ginny s’acomiaden dels seus fills, entre els quals Albus Severus Potter, que s’enfronta amb certa por al seu primer dia com a mag i es pregunta si serà membre de la casa Gryffindor, com el seu cèlebre pare. Inesperadament, el Barret Que Tria l’envia a Slytherin i això representa el principi de la ruptura entre Harry Potter i el seu fill, qui, a través de viatges temporals i encanteris, posarà el món màgic en greu perill.
J.K. Rowling, autora dels llibres, ens va sorprendre al 2013 amb l’anunci que estava treballant per a crear una adaptació teatral que fos una seqüela dels fets narrats a l’últim llibre, publicat al 2007. L’escriptora va declarar que es decantava per una obra de teatre en comptes d’una novel·la perquè li semblava que l’atmosfera teatral era la més adient per exaltar plenament la força d’aquest nou capítol. L’obra, escrita per Jack Thorne, es va estrenar el passat 30 de juliol al Palace Theatre de Londres amb totes les entrades exhaurides fins la primavera de 2017. Per permetre a tots els seguidors del món potterià gaudir d’aquesta nova història sense haver de desplaçar-se fins la capital britànica, J.K. Rowling va anunciar que el guió de l’espectacle també seria publicat com un nou llibre. A més, va deixar entreveure la possibilitat que en un futur aquest espectacle viatgés per les principals ciutats del món.
A Harry Potter i el llegat maleït (Empúries / Salamandra) la història està narrada a través dels diàlegs entre els personatges, amb només breus descripcions que ajuden al lector a entendre on i quan succeeixen els esdeveniments. Tot i que el fet que sigui una obra teatral no ha de suposar un problema greu (gairebé tots aquí hem llegit Shakespeare, no?), sí que s’ha de fer un esforç per oblidar l’estil narratiu de Rowling, que ens va acompanyar durant set novel·les. Així doncs, crec que el millor criteri per avaluar el llibre és oblidar-nos dels anteriors i concentrar-nos exclusivament en aquesta nova història, que, al meu parer, és bastant dolenta. El principal problema és que els personatges principals actuen de forma bastant il·lògica. Per exemple, Albus Severus pren decisions absolutament ridícules per a intentar guanyar-se l’afecte del seu pare. I, d’altra banda, la idea que els personatges viatgin al passat i les possibles conseqüències que això pot tenir al present i al futur és un recurs que ja hem vist moltes vegades i no sempre amb èxit. Un altre defecte és que costa reconèixer-hi els personatges més estimats pels lectors, com Harry i Ron. Aquí el primer no és l’heroi que ens va demostrar que era i les seves reaccions sovint semblen infantils, i en Ron… Sembla un ximplet, no hi ha una altra manera de dir-ho.
La gran pregunta és, llavors, si aquesta nova història té alguna cosa positiva. La resposta és que sí. La principal és l’efecte nostàlgia, que fa que molts ens apropem al llibre per poder retrobar-nos amb vells amics. I, com a novetat, cal destacar la relació entre Draco Malfoy i el seu fill Scorpius, qui es converteix en el millor personatge d’aquestes noves aventures. Estic convençut que llegir el guió i veure l’obra de teatre (reforçada per la il·luminació, la música, etc.) són dues experiències totalment diferents. Qui ha tingut la sort d’anar al teatre a Londres ha dit que és, indiscutiblement, una experiència inoblidable. Però si s’ha de jutjar únicament l’argument, reconec que em trobo decebut. La declaració que ha fet J.K. Rowling assegurant que aquest és l’últim capítol de la saga em fa feliç. I ara, si us plau, que algú m’apropi un reculatemps per tornar enrere i impedir a l’autora la idea d’aquesta seqüela.
