Replantejar-se la vida als seixanta

A 'L'avenir' l'actriu Isabelle Huppert és una professora d'institut que veu com les coses canvien dramàticament al seu voltant

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


El cinema francès té de tot, com la majoria, però una de les seves especialitats és explicar històries on passa poca cosa i es xerra molt. Amb aquesta fórmula poden sortir coses que estan bé o molt bé i pallisses dialèctiques amb poc suc. A L’avenir crec que la jove directora Mia Hansen-Love, que ja porta una llarga trajectòria amb quatre pel·lícules, molts curtmetratges i un parell de premis grossos, i això amb tot just trenta-cinc anyets, se n’ha sortit força bé.

Sembla que per al paper principal es va inspirar en la seva pròpia mare, també professora de filosofia, i que de seguida va pensar en Isabelle Huppert per interpretar-lo, un valor segur, una de les millors actrius franceses actuals, per no dir la millor. La història és un tros de vida d’una dona activa i actual, professora d’institut, lectora impenitent, amb dos fills grandets, un marit que s’ha encaterinat d’una altra i se sent culpable i una mare complicada i absorbent. Els canvis vitals se li acumulen i es troba amb el rebuig d’una editorial que li publicava textos i que ara es vol modernitzar. I amb el fet irreversible de què ja no combrega amb idees radicals, com en la seva joventut, les quals rebroten en les noves generacions.

Pel mig, xerrades i classes amb jovent, opinions sobre política, sobre la vida i a l’entorn d’un munt de coses diverses, que per això és professora de filosofia, professió que també és la del seu marit. Per sort la història defuig un tema recurrent: així que en una pel·lícula on a una dona la deixa el marit li acostumen a buscar un substitut i com que la dama té un alumne molt apreciat no pots evitar pensar, ai, ai, ai, que ens faran anar la cosa per aquí. Però no, ni falta que fa. La vida passa, el futur és insegur, i tot segueix el seu curs, imprevisible o no tant.

Huppert té a favor seu aquesta gran naturalitat carismàtica que fa que en ocasions sembli que realment està vivint el que s’explica. Tampoc no és aquesta una història gens estranya sinó quotidiana, habitual, malgrat que tal com van les coses a casa nostra potser els professors de filosofia d’aquí un temps seran un exotisme. No hi ha grans drames, a tot estirar tristor per les pèrdues de tot tipus i joia per aspectes així mateix tan quotidians com el naixement d’un nét o el fet d’assumir una llibertat que no es tenia. Tot plegat amanit amb paisatges bonics i una tria musical d’allò més reeixida, encara que constato que els francesos ja no posen tan sols música francesa en les bandes sonores de les seves produccions, no sé si això és bo o dolent.

És d’aquelles pel·lícules que es pot acabar en qualsevol moment però que té la mida justa. És possible que sorprengui un final que no és ben bé un final, però també és d’aquelles històries que quan més hi penses, a posteriori, més t’agrada. Al menys, a mi.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES