En un moment donat de la seva vida, Juan Manuel de Prada (Barakaldo, Biscaia, 1970) va passar de ser un escriptor totalment desconegut a guanyar el Premi Planeta amb 26 anys (La tempestad) i convertir-se en una de les joves promeses de la literatura espanyola. Però l’èxit mal digerit és perillós i l’autor creu que aquella mala digestió li va obrir moltes portes a nivell professional, però li’n va tancar unes altres a nivell personal. De Prada és autor d’obres com Las máscaras del héroe, La vida invisible (Premi Nacional de Narrativa i Premi Primavera) o El séptimo velo (Premi Biblioteca Breve). Darrerament, però, el seu nom ha estat més lligat a polèmiques mediàtiques per les seves intervencions a premsa i televisió que a la literatura. Per les seves paraules en aquesta entrevista, es percep que aquell era un De Prada que res té a veure amb la persona que tenim davant.
Escolta amb molta atenció les preguntes i els comentaris, parla amb total honestedat sobre el sector editorial, sobre política i sobre si mateix. Quan després de l’entrevista parlem més abastament de temes polítics, ell ho fa amb interès, defensant el dret a pensar diferent, sense prejudicis, intentant entendre al màxim la naturalesa de la situació de Catalunya. Es mostra agraït, proper i absolutament dialogant. Li diem que li passarem aquesta entrevista traduïda al castellà, però diu que no cal, que la pot llegir en català perfectament. Acaba de publicar Mirlo blanco, cisne negro (Espasa), una novel·la amb dos protagonistes, una vella glòria de la literatura i una jove promesa, que li serveixen per passar comptes amb el sector editorial i amb ell mateix. Diu que aquesta és la seva novel·la més personal amb la qual ha fet una mena d’exorcisme per tornar a ser aquell De Prada apassionat per la literatura. Hi ha hagut molts De Prada en aquest escriptor des que va publicar el seu primer llibre i aquest que tenim davant sembla ser el més autèntic de tots.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Llegim en el seu llibre que buscava passar comptes amb vostè mateix i amb el sector editorial. Això és tan seriós com sembla o és més aviat irònic?
Jo crec que no és contradictori ser irònic i contundent alhora. Aquest és un llibre que neix del dolor, en el sentit de què en aquestes pàgines em jutjo de forma molt severa. Jutjo al jove escriptor que vaig ser, un noi que en dos anys va passar de l’anonimat a guanyar el Premi Planeta, i jutjo a l’escriptor veterà que en un determinat moment sap que ja no és tan jove però es resisteix a ser un escriptor madur i això fa que estigui una mica desorientat i fins i tot deixi d’escriure. És el que Cyril Connolly anomena “la menopausa de l’artista”. Jo vaig deixar d’escriure i em vaig convertir en una persona bastant amargada i decebuda. D’alguna manera vull fer un judici cruent a aquests episodis de la meva vida.
Sona molt dur…
Aquest és un llibre dur perquè jutjo aquests dos moments de la meva vida a través dels dos personatges principals. Jutjo amb acritud i severitat, però sempre amb molt sentit de l’humor, a vegades sarcàstic, d’altres irònic, però sempre càustic. Necessitava que l’humor acompanyés aquesta història tan tortuosa.
Aquesta novel·la, no obstant, està plena de capes, perquè cada lector, depenent del que sàpiga prèviament sobre el sector editorial, podrà fer una lectura o una altra.
Sí, la novel·la pot tenir dues lectures. La persona que sàpiga de què va tot el que explico del sector editorial clarament podrà identificar més fàcilment determinades coses, tindrà més elements de judici, però tampoc vull que el lector s’obsessioni mirant d’identificar els personatges de maneres estrafolàries. El lector que no conegui el sector editorial i no sàpiga com són les relacions entre escriptors ho llegirà amb sorpresa, com ficar el cap a un món exòtic. Però més enllà d’aquestes qüestions literàries, la novel·la vol parlar de les relacions humanes, d’una amistat que comença com una il·luminació i acaba com el rosari de l’aurora. Jo crec que aquesta relació que va degenerant en tòxica i destructiva pot interessar a qualsevol tipus de lector.
Realment el món literari és tan depredador?
Sí, ho és. En el món literari regeix la llei del més fort i la incorporació d’un nou escriptor sempre és percebuda com una agressió per part dels escriptors que ja hi són. Per altra banda, tots els móns endogàmics generen una convivència una mica irrespirable. Aquest és un món en el que ens coneixem massa bé, propici a que els odis s’enquistin, en què l’èxit aliè es percep com un atac personal… Jo vaig patir tot això quan era un jove que va arribar a Madrid i tenia ganes de xerrar amb autors, després vaig tenir èxit i les coses van canviar. És un món bastant depredador i on hi ha pocs diners, per tant a vegades els escriptors han de conformar-se amb la seva vanitat, i la vanitat mai se sacia.
Quines són les ferides pròpies que ha traspassat al personatge de Saldaña, l’escriptor veterà?
Saldaña té coses que són meves i d’altres que no. És un personatge amassat amb elements de diversa procedència, alguns dels quals tenen a veure amb l’experiència que la meva vocació literària m’ha deixat, més que no pas amb elements purament autobiogràfics. Després hi ha trets que són inventats o que pertanyen a altres persones. Per exemple, Saldaña és fill d’una mare soltera i viu de forma molt traumàtica els seus orígens, cosa que no té res a veure amb mi. En canvi, sí és meu tot el que té a veure amb la seva reacció amarga i desmesurada a la seva frustració personal i literària. Ell trenca amb la seva vocació, abandona la literatura, i comença a passejar pels platós de televisió. Això també em va passar a mi, i ha estat la part més difícil d’escriure, la de retratar un escriptor que ha perdut el gust pel seu ofici, que ha renegat de la seva vocació i que s’està destruint a si mateix. Jo vaig passar cinc anys així, sense escriure i fent coses de les que em penedeixo.
Llavors sent que amb aquesta novel·la reprèn un camí o que en comença un de nou?
Després d’aquells cinc anys sense escriure vaig publicar tres novel·les ambientades en èpoques diferents, encara que no crec que puguin ser considerades novel·les històriques, potser la darrera sí. Aquesta és la primera que escric en molts anys ambientada en els nostres temps i referida directament a la meva pròpia experiència. És la meva novel·la mes sincera. No sé si obre o no un nou camí, però sí sé que respon a una necessitat vital. Al llarg dels darrers anys m’he emmascarat darrere de diversos personatges que estaven molt allunyats de mi, però aquesta vegada tenia la necessitat de despullar-me, de mostrar els meus errors, les meves debilitats. No pas a través del memorialisme, sinó a través de la ficció, convertir els meus traumes en una trama de ficció i sense renunciar a l’humor. En definitiva, m’he exposat més que mai i he mostrat coses de mi al lector que mai hauria pensat que pogués mostrar.
En la novel·la parla amb molt sarcasme de la que es va anomenar “Generació Nocilla”, aquell grup d’escriptors relativament joves agrupats sota aquest nom, però que no tenien res a veure els uns amb els altres.
La Generació Nocilla era gent de la meva generació, encara que va sorgir una dècada més tard. En realitat, a la gent de la nostra generació, tant la dels noranta com la de després, sempre se’ns ha intentat classificar sociològicament. No sé si per mala consciència o per menyspreu, però moltes vegades no veien en nosaltres a escriptors sinó a notaris que eren testimonis del seu temps. I, per tant, havien d’escriure sobre una sèrie de qüestions que despertessin la curiositat displicent de la gent adulta. La Generación Nocilla semblava que havia de fer una literatura més vanguardista, més joganera, que trenqués una mica amb certs esquemes…
He recuperat una entrevista que li van fer a ABC fa vint anys, després de publicar Las máscaras del héroe, on deia el següent: “Me fastidia la Generación Kronen porque, a la postre, hacen una literatura costumbrista de baja estofa sobre ciertos hábitos noctámbulos, etílicos o sexuales que dentro de diez años estarán tan pasados de moda como ahora nos parece el que había en los 50 de ir a Pasapoga”. Què passa amb les generacions?
És interessant que hagis rescatat això, estic impactat, no ho recordava! Amb la Generació Kronen passava el mateix, se’ls veia com un grup de nois que necessitaven expressar-se literàriament però que no eren escriptors de veritat. Ningú esperava res d’ells en termes literaris. I el temps m’ha donat la raó. Aquells escriptors, després de ser aplaudits durant un temps, van ser oblidats a les golfes, ningú els va considerar després i o bé van desaparèixer o bé van perdre tota la seva notorietat. Jo mai m’he sentit còmode amb aquelles etiquetes ni amb les temàtiques sobre les que se suposava que havien d’escriure els escriptors de la meva generació. Per això vaig continuar fent la literatura que jo necessitava.
Seguint amb l’entrevista d’ABC, fa vint any deia que l’estat normal de l’escriptor és el fracàs, una realitat que es veu molt clara a Mirlo blanco, cisne negro.
El més pertorbador i destructiu de la meva vida ha estat l’èxit. Jo he passat dos mals moments en la meva vida. El primer va ser quan vaig guanyar el Premi Planeta i el segon aquell que he explicat abans, quan vaig deixar d’escriure, entre els 35 i els 40 anys. Jo crec que l’èxit t’aïlla de la vida vertadera, et destrueix, perquè és com si et tapessin els ulls, vius una altra realitat. De cop i volta reps afalacs, adulacions diverses, t’ofereixen moltes temptacions… En el millor dels casos rebutges moltes, però acceptes algunes, i això et va apartant de la teva feina. Aquell primer moment va ser realment difícil, l’èxit és la pitjor companyia per a un artista.
Gaudir de l’èxit no es sa?
Em sembla bé gaudir-ne quan s’arriba a la vellesa, després d’una certa glòria, quan els nens del teu barri et coneguin i els seus pares diguin que ets escriptor, quan al teu poble et dediquin un carrer… Però això ha d’arribar quan ets octogenari, perquè l’èxit aburgesa a l’escriptor inevitablement, el fa renegar de la seva veritat i acceptar les veritats convencionals o establertes. Per a mi l’estat perfecte de l’escriptor és estar contra el món, però si el món t’aplaudeix, és difícil posicionar-te contra ell i acabes claudicant.
Franz Kafka deia que en la batalla personal contra el món, el millor era posar-se del costat del món.
Dit aixi pot ser una paradoxa, perquè potser infiltrant-te en el món, pots passar inadvertit i el món no t’esclafa. En el fons, tot és un equilibri. L’escriptor ha de saber trobar el punt just en el qual la seva batalla contra el món no estigui abocada al fracàs, perquè si carreguem frontalment contra el món tenim les de perdre. És necessari mantenir la tensió, no cedir, però sempre amb prudència i saviesa per no tensar la corda més del compte.
Al començament de la novel·la, Alejandro, l’escriptor jove, és convidat a una festa literària on es troba amb tota una classificació d’autors: els de la Generació Nocilla, les velles glòries… Com creu que el món literari veu a Juan Manuel de Prada?
Majoritàriament com un indesitjable, com un personatge odiós. Tot per culpa de determinades actituds meves, els meus judicis moltes vegades massa dràstics i dramàtics, per la meva condició de catòlic que es veu com massa tremendista… En el millor dels casos em veuen com un bitxo raro i en el pitjor com una persona non grata. Hi ha excepcions, és clar, però mira, pràcticament no em queden amics escriptors. Són pocs els que conservo dels meus orígens literaris.
Creu que tot això ha estat magnificat en certa manera per les seves intervencions en televisió?
Sí, seria absurd negar-ho. Crec que va ser una opció equivocada en un moment donat de la meva vida. No tant perquè això hagi pogut afectar a la meva imatge, ja que arriba un punt que això no importa gaire, però sí va ser un error en el sentit de què va coincidir amb l’etapa en què vaig deixar d’escriure i vaig perdre el rumb de la meva vida i l’amor per la meva professió. Ara que sóc una persona que pràcticament escriu tots els dies, em sorprenc de pensar que vaig estar cinc anys sense fer-ho.
Fa un moment parlava de la seva condició de catòlic. Darrerament hi ha hagut cert debat sobre si s’ha d’ensenyar religió a les escoles. Què en pensa?
Una persona a la que no ensenyes religió, l’estàs limitant en la seva formació. Per exemple, no podrà entendre un auto sacramental de Calderón de la Barca, ni la Divina Comèdia de Dante Alighieri, ni l’art de Murillo ni el de Caravaggio. No s’ha de confondre la fe religiosa, que no s’ha de transmetre a l’escola, amb la cultural, perquè la religió ha creat molta cultura al llarg de la història i val la pena que l’entenguem. Negar això és una aberració. Fa poc vaig escoltar a un polític de l’ajuntament de Barcelona parlant amb un menyspreu increïble de la Sagrada Família de Gaudí, eren unes paraules tan feridores que necessàriament havien d’amagar algun tipus d’odi religiós. No es pot parlar així d’una creació humana d’aquesta magnitud.
Parla de Daniel Mòdol, regidor d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona…
No recordo qui era, però vaja, que si qui ho diu és l’arquitecte de la catedral de Burgos, podríem entrar en disquisicions estètiques interessants, però un regidor dient aquestes coses d’un monument tan impressionant que, a més, li està donant tants diners a Barcelona… em sembla estrany.
Parlant de rebuig artístic… ¿què en pensa de què una carrera literària perdi pes no pas per la qualitat de l’obra, sinó per la ideologia del seu creador? Dic ideologia política, com puc dir qüestions religiosos o fins i tot lingüístiques.
Amb la perspectiva del temps, es pot separar obra literària i ideologia, perquè ara a ningú l’importa si Lope de Vega era un reaccionari o un progressista. Ara llegim Lope de Vega o Pérez Galdós sense questa contaminació. Des del punt de vista modern, Valle-Inclán seria molt carca, però això no ens afecta. En canvi, amb els autors contemporanis sí que passa. Tinc un amic que és proper als postulats de Podemos al qui vaig ensenyar un poema extraordinari d’Agustín de Foxá que tractava de l’amor després del judici final. Es va quedar meravellat de la qualitat dels versos i quan li vaig dir qui era l’autor, va quedar parat i va dir que ho havia de digerir.
A això em referia, que a un text se li resti mèrit quan sabem qui l’ha escrit.
Coincidint amb el canvi de règim polític, hi va haver una generació que va pujar a l’estrellat literari i cultural, reivindicant una bandera ideològica que després tots han traït. Parlo d’aquells joves que en la Transició anaven de rojos i ara han acabat sent uns grans burgesos, però aquest seria un altre tema. Aquells que aixecaven aquella bandera ideològica rebutjaven tots els que no pensaven igual. Es més, s’ho prenien com una carta blanca per desqualificar altres persones perquè en el fons els consideraven uns competidors perillosos. I ho feien amb intel·ligència, perquè van aconseguir que una persona que estimés la literatura no llegís aquells autors que no combregaven amb la seva ideologia política.
Això no ha passat sempre?
Sí, sempre ha passat. Per exemple, l’Església va situar en una mena de purgatori en vida aquells autors que no eren catòlics. Sospito que això és una cosa comuna a totes les èpoques.
Però després del franquisme, aquesta purga ideològica és més o menys clara?
Bé, ens trobem, per exemple, que es prohibeix un homenatge a Agustín de Foxá o que es volen canviar els noms dels carrers que fan referència a personalitats de l’època franquista. Això és un deliri, un disbarat! Pensa que la immensa majoria d’aquests escriptors no van tenir cap participació en delictes de sang. Que s’adherissin a una o altra causa era una cosa molt normal. No hem d’oblidar que en els anys 30, César Arconada, un escriptor comunista, que era secretari de redacció de La Gaceta Literaria, la revista que dirigia Giménez Caballero, deia que un jove espanyol havia de ser feixista o comunista, però no podia ser demòcrata, perquè considerava que la democràcia estava corrompuda, i això li repugnava. Vull dir que en aquella època hi havia molt pocs intel·lectuals de la tercera Espanya i molt pocs membres partidaris de la democràcia liberal, i efectivament la majoria es va fer o feixista o comunista.
I ara aquells que van optar pel feixisme s’han quedat en l’oblit.
Jo lamento que jutgem aquells escriptors només perquè van viure una època molt dura i perquè van haver de situar-se al costat d’una ideologia. Sobretot perquè es falseja la història literària espanyola, el cànon. Hi ha grans escriptors falangistes, un cas molt evident és el d’Agustín de Foxá, que era molt superior a alguns dels que es van agrupar en la Generació del 27. És penós, i d’aquí cent anys totes les nostres baralles ideològiques seran inintel·ligibles. De la mateixa manera que a nosaltres ens semblen inintel·ligibles les baralles ideològiques del segle XIX. Em pregunto per què costa reconèixer la vàlua artística d’algú que pensa diferent a nosaltres. No entenc quina castració mental o intel·lectual porta a fer determinats judici, deu ser el sectarisme, el fanatisme portat a una expressió malaltissa.
Abans deia que no tenia sentit treure el nom dels carrers de personalitats del franquisme que no tenien delictes de sang. Té sentit, doncs, treure els noms dels que sí tenen delictes de sang o bé retirar les estàtues de Franco?
El primer que hem de jutjar és si la persona té un relleu suficient que justifiqui que tingui un carrer al seu nom. Jo crec que perquè una persona doni nom a un carrer ha de reunir mèrits, haver fet una aportació real a la cultura del país o al bé de la ciutat que li vol retre homenatge. No tindria sentit, per tant, posar noms de persones el servei del qual sigui dubtós. S’hauria d’afinar molt. Sobre les estàtues de Franco, crec que si una estàtua no té valor artístic, es pot considerar retirar-la, però si té valor artístic, és un disbarat retirar-la. Ara bé, retirar una estàtua que no té valor artístic també és senyal d’una incapacitat per acceptar el passat o de voler esborrar-lo mitjançant un acte discrecional. Rússia, per exemple, està plena de simbologia comunista. S’hauria de treure tot això? Rússia va decidir rectificar la seva etapa comunista, però conviuen amb certa normalitat amb els emblemes o mostres artístiques del passat i que no assumeixen com a pròpia, com a actual, sinó com a una etapa ja tancada.
A Espanya això és impossible?
Aquí hi ha una mena de trauma mal assumit o d’intent de rectificar el passat. Aquestes qüestions, però, no es poden jutjar en abstracte, sinó que cal estudiar-les cas per cas. I et diria que aquells pobles que no repeteixen el seu passat és perquè el tenen molt present. Potser no té sentit tenir una estàtua de Franco presidint la plaça de l’ajuntament d’una ciutat, que seria rocambolesc, però aquest frenesí per retirar totes les estàtues denota una malaltia social. És a dir, una incapacitat per assumir el nostre passat, tant allò que ens agrada com el que no ens agrada.
En un dels seus programes de televisió, parlant del nacionalisme català, va citar un article de José María Pemán que deia que la llengua catalana era un enriquiment per a Espanya i no pas un problema. És a dir, el que causava el problema era la política. Això vol dir que la cultura catalana i l’espanyola poden conviure, però no les respectives polítiques?
Sí, un dels desastres més grans és la invasió de la política en tots els àmbits de la nostra vida. El que està passant en la relació enverinada entre Catalunya i Espanya és fruit d’un projecte polític que s’alimenta des dels dos bàndols. A alguns polítics catalans els hi convé fer créixer el rebuig cap a Espanya i alguns polítics de Madrid els hi convé que Catalunya sigui percebuda com un problema, en favor d’una unitat en la que potser no hi creuen tant, però saben que focalitzar un enemic els pot aportar un rèdit electoral. Vivim una deriva lamentable, de final incert. La cosa continuarà empitjorant fins que arribin polítics amb una capacitat de mira molt diferent i amb voluntat de diàleg.
Però al llarg del segle XX, les relacions entre Catalunya i Espanya no han fet més que empitjorar i això que els polítics han anat canviant…
Analitzada la història d’Espanya, crec que els segles XIX i XX són una calamitat, s’imposa una idea liberal d’Espanya que ha estat nefasta i ha anat enverinant cada cop més la relació entre la capital del país i determinades regions com és el cas de Catalunya. Espanya es va formar per agregació de nacions, nacions en un sentit cultural no polític, que van voler aportar alguna cosa a aquest projecte en comú i cadascuna ho va fer en unes circumstàncies determinades, distintes cadascuna d’elles. L’Espanya liberal va voler fer taula rassa, de tal manera que tots havíem de ser igual. Evidentment, hi ha d’haver igualtat jurídiques, i determinats factors d’igualtat que s’han de respectar. Però hi ha unes raons històriques que demanen el reconeixement cadascuna de les especificitats d’aquestes adhesions al projecte comú. Aquest equilibri delicat que es va aconseguir en aquell moment podria ser un exemple, convenientment modificat i actualitzat, d’un nou model d’enteniment entre Catalunya i Espanya.
I si es produeix la secessió?
Seria un greu atemptat contra els nostres avantpassats i la sang dels nostres avantpassats. Jo sóc partidari d’allò que Chesterton anomenava la democràcia dels morts, que és que nosaltres no estem legitimats per, en un moment determinat de la història, canviar el que els nostres avantpassats van aconseguir, per allò que ells van lluitar. Si mirem al passat, veiem que al llarg dels segles hi ha hagut un desig d’estar units, i quan s’han produït atacs contra Catalunya, s’ha mantingut el desig entre els polítics de mantenir-se a Espanya. Per tant, una determinada generació, en un determinat moment, no té autoritat per negar això, per esborrar el que han fet les generacions passades. Aquesta és una idea que ara mateix no la compra ningú, però crec que hi ha una veritat profunda aquí.
Però també podríem parlar de la democràcia dels morts que van lluitar contra l’annexió a Espanya…
Et refereixes a la Guerra de Successió?
Per exemple.
La Guerra de Successió no va ser una guerra contra Espanya, va ser una guerra dinàstica. És cert que els catalans majoritàriament van estar en el bàndol perdedor, però presentar això com una guerra d’independència és una falsificació de la història. Honestament ho crec. El que sí és cert és que a partir d’aquell moment Catalunya va ser maltractada.
Llavors, quina és la solució de cara al futur?
A mi em va fer gràcia el discurs que va fer Joan Tardà, d’ERC, en una de les investidures fallides de Rajoy. Va parlar de l’amor sincer que tots els catalans senten per Espanya. I esmentava llaços culturals, de famílies que s’han barrejat, que han col·laborat en projectes comuns al llarg de la història. Jo crec que això és precisament el material que hem de treballar. No et negaré que fa temps que creix el desinterès a Espanya cap a la cultura catalana. Jo no considero que tots els espanyols hagin d’aprendre català, però sí crec que la literatura catalana i les expressions artístiques catalanes haurien de ser més conegudes fora de Catalunya.
I a la literatura quin futur li depara?
Sempre existirà la necessitat de commoure’t a través de les paraules, de trobar motius per seguir pensant, per cercar bellesa. Ara, una altra cosa és en quines condicions sobreviurà la literatura. Potser en el futur ningú podrà viure de la literatura, però la literatura seguirà sent necessària per viure. La literatura podria deixar de ser un mètode per viure, però mai deixarà de ser una manera de viure.
