Patricia Tena. Barcelona
Han hagut de transcórrer nou anys per poder tornar a veure el tàndem mare-filla més divertit de la televisió. L’últim capítol de Las chicas Gilmore es va emetre l’any 2007, deixant als seus seguidors orfes d’acudits recurrents, referències culturals recitades a la velocitat de la llum i una galeria de personatges igual d’estrambòtics que entranyables. Però per sort, avui dia les plataformes streaming, encapçalades per Netflix, ofereixen l’oportunitat de donar continuïtat a ficcions que en principi, i de forma més o menys abrupta segons el cas concret, ja havien finalitzat. Per exemple, ¿qui havia pensat mai que gairebé vint anys després veuríem a la família Tanner de Padres forzosos una altra vegada a la seva continuació Madres forzosas? Doncs Netflix ho ha fet possible. Sap que l’efecte nostàlgia mou muntanyes i que quan una sèrie agrada de veritat, el públic es fidelitza per sempre.
A Las 4 estaciones de las chicas Gilmore, som testimonis d’un any de les vides de Lorelai i Rory, nou anys després del final de la sèrie. Són quatre episodis d’una hora i mitja cadascun, que, diguem-ho ja mateix, resulten massa curts. Ens retrobem amb una Lorelai compromesa amb en Luke i que continua sent esbojarrada i divertidíssima, i amb la seva filla, Rory, que, en canvi, sembla que no acaba de trobar el seu lloc ni personal ni professionalment. Però, com sempre, litres de cafè, un sopar fast food, un gelat i una bona conversa són la millor teràpia per solucionar els seus problemes. La nova temporada ha estat pensada exclusivament com a regal als seguidors de sempre, els que apreciaran cada vegada que surt en escena un personatge conegut. I és que els creadors s’han esforçat en comptar amb tot l’elenc original, encara que en alguns casos alguna aparició sigui fugaç i s’acabi convertint pràcticament en un cameo, com en els casos de Sookie o Dean. La gran absència, però, és la d’Edward Herrmann, qui interpretava l’avi Richard Gilmore i que va morir realment l’any 2014. Tot i així aquesta nova temporada li ret homenatge constantment.
Las chicas Gilmore és una sèrie que, no importa el temps que passi, et fa sentir bé quan la veus. Stars Hollow és un lloc reconfortant on sembla que res dolent pugui passar i amb l’aparença de què sempre sigui la vigília de Nadal. Pot sonar una descripció estranya però qui hagi vist la sèrie m’entendrà a la perfecció. El cafè de Luke (ara amenaçat per la incomunicació que provoca que el bar tingui WIFI i cadascú miri el seu smartphone), les reunions de veïns sobre temes absurds, la galeria de personatges secundaris i la magnífica relació entre mare i filla provoquen una sensació de confort difícil d’explicar però compartida per tots els seguidors de la sèrie. Durant aquestes quatre estacions veurem com Rory escull nuvis que no li convenen (jo sempre vaig ser #teamJess), com en Kirk inventa feines impossibles, com la Paris continua volent ser la líder en qualsevol àmbit, com en Michel diu grolleries plenes d’enginy o com evoluciona el personatge de l’àvia Emily, un dels preferits. Però sobretot, com el vincle entre Lorelai i Rory segueix igual d’indestructible que sempre.
Els creadors de la sèrie, el matrimoni Sherman-Palladino, no va participar en la setena temporada ja que per diferències amb l’estudi van abandonar el projecte. Això es va notar en la qualitat dels capítols i ara, com no podia ser d’altra manera, han tornat per la porta gran per donar el final digne que mereixien els seus personatges. I, segons sembla, ficar en boca d’una de les protagonistes una última frase que sempre van voler que simbolitzés el final de la sèrie. El problema és que ho han fet tan bé que ara no ens conformem: volem més; necessitem més. Netflix, deixa’ns tornar una vegada més a Stars Hollow, si us plau!
