Rosa Navarro Durán. Barcelona
L’art narratiu de Cervantes es mostra en multitud de llocs de les seves esplèndides novel·les, en la construcció de la trama, en la creació dels seus personatges, en la meravella dels seus diàlegs, i fins i tot en petits racons que podem descobrir si els il·luminem. Li passa al seu tapís narratiu el mateix que a les grans pintures: l’obra de Velázquez és admirable del tot, però ho és també en aquesta mirada d’estupor de Vulcà en el moment en què Apol·lo, el Sol, li està explicant l’adulteri de la seva esposa Venus amb Mart, a La forja de Vulcà.
La española inglesa és una història plena de peripècies que té com a protagonistes dos ben plantats joves enamorats, Isabela i Ricaredo. Un rapte, la malaltia d’amor, la diferència de religions, combats navals, un anagnòrisi que permet reunir la bella espanyola anglesa amb els seus pares, un malvat pretendent i la seva poderosa i perversa mare, l’estar a la vora d’aconseguir la felicitat i no aconseguir-ho, un verí que destrueix la bellesa de la jove, la notícia d’una falsa mort que està a punt de portar al convent a la bella jove… Tot està perfectament tramat, i la història flueix sense pausa i sense desmai per a l’àvid lector. Però en ella hi ha un racó sense cap transcendència, que pot passar totalment desapercebut i que mereix que s’il·lumini perquè els seus colors destaquin.
Ricaredo ha tornat de conquerir fama en el seu paper de capità de vaixells i li porta un riquíssim botí a la reina Isabel d’Anglaterra. Ella el rep amb grans honors, i el jove ben plantat, armat, sembla un autèntic Mart perquè «venía armado de peto, espaldar, gola y brazaletes y escarcelas, con unas armas milanesas de once vistas, grabadas y doradas».
Un cop acabada l’audiència reial, les dames de la reina envolten l’atractiu Ricaredo, i entre elles està la seva estimada Isabela. Cervantes, que havia assaborit tan bé Tirante el Blanco (és a dir la traducció de Tirant lo Blanch, que l’editor Diego de Gumiel publica com a llibre anònim el 1511 a Valladolid), reprodueix l’escena del cavaller envoltat per les donzelles de palau que està en l’esplèndida novel·la de cavalleries de Joanot Martorell:
“Con fon en la gran sala, trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant les amors de la filla del rey de Cicília e de Phelip. E Diafebus era tan domèstich e tan pràtich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles”, CXIX.
A La española inglesa, Ricaredo parla amb totes elles, però el narrador cervantí destacarà una noieta entre aquelles donzelles de palau, perquè afegeix que una «doncella de pequeña edad» no deja de mirarle, y luego «alzábale las escarcelas por ver qué traía debajo de ellas, tentábale la espada, y con simplicidad de niña quería que las armas le sirviesen de espejo, llegándose a mirar de muy cerca en ellas».
La joveneta converteix la disfressa de l’heroi guerrer, les seves armes, en objecte de curiositat; i no només això, sinó que les utilitza com a mirall. L’aparell que converteix l’home en heroi èpic es transforma en objecte de tocador per a ella. És una escena deliciosa, digna de ser il·luminada! Enmig de tota la pompa de la rebuda de l’heroi, que, a més de victòries, porta a la reina un vaixell carregat de riqueses, aquesta donzella de pocs anys ens ofereix la seva admiració per la disfressa del capità; i fa com els nens, quan ho ha admirat, l’inclou en el seu món: el de la coqueteria d’una adolescent. Mart completament vençut per Venus!
__________
Llegeix una entrevista amb Rosa Navarro Durán aquí.
