Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No hi ha cap mena de dubte de què Nikolaus Harnoncourt ha estat un dels directors d’orquestra més aclamats dels darrers anys i el gran impulsor de la interpretació de música amb instruments originals i criteris historicistes. És a dir, va intentar comprendre què volia dir cada compositor en les seves obres i va inculcar això a tota una generació d’intèrprets, tot impulsant la interpretació amb aquests criteris historicistes en un moment en què no era ni tan sols un moviment minoritari. Nascut a Berlin l’any 1929, va viure els seus primers anys a Graz; la seva família pertanyia a l’aristocràcia austríaca i això el va permetre tenir una infància benestant als anys d’entreguerres i començar a estudiar música i violoncel a Viena. Harnoncourt era conegut per les seves interpretacions de Mozart, tant de la música simfònica com de les òperes, de Beethoven, Schubert, Smetana, Monteverdi, Vivaldi i fins i tot de Gershwin. Però el 5 de desembre de 2015 va anunciar que deixava la direcció musical dient que les seves forces físiques l’obligaven a cancel·lar tots els seus compromisos futurs. Només uns mesos després moria a Àustria.
És per això que volums com el que ha publicat recentment l’editorial Acantilado, Diálogos sobre Mozart: Reflexiones sobre la actualidad de la música (amb traducció al castellà de Jorge Seca i edició a cura de Johanna Fürstauer), són tan interessants. Exposa Fürstauer en el pròleg: “per a l’intèrpret, executar les obres d’un gran compositor representa la necessitat d’establir amb ell una espècie de diàleg, d’esbrinar el que el compositor vol dir amb la seva obra i aportar la seva personalitat a la interpretació”. El contrari d’això, ens diu, és una interpretació maquinal, deshumanitzada, deixant de banda la part emocional i qualsevol concepció personal que li atorgués el seu compositor. El que feia Harnoncourt, doncs, era intentar entendre millor el compositor i la seva obra mitjançant un coneixement el més exacte possible del context històric i de les condicions en les que el compositor executava la pràctica de les seves peces per tal de transmetre aquesta música en un llenguatge molt més personal.
El volum d’Acantilado està dividit en tres parts. A la primera, “Reflexiones sobre la actualidad de la música”, Harnoncourt vol oferir estímuls per pensar sobre el valor de l’art en general, i la música en particular, tenint en compte que cap artista pot prescindir de la seva època i, per tant, la seva obra serà, inevitablement, un reflex del context en el que va viure: “des de temps immemorials, l’artista és una mena de sismògraf de la situació espiritual de la seva època”. Ara bé, diu l’autor, els artistes que projecten en les seves obres la seva autobiografia traeixen l’art, ja que separar la creació artística de la vida privada forma part de la seva professionalitat. És per això -segueix Harnoncourt- que Mozart va fer música alegre fins i tot en moments tristos de la seva vida, com quan van morir els seus pares. A això cal afegir que encara que el compositor -l’artista- no pot defugir de l’època en la que va viure, el seu art serà incorrupte i només respondrà a la voluntat del seu creador, que és sobirà absolut del que fa, i per tant, no haurà de crear en funció de les exigències d’un client, perquè llavors allò deixa de ser art. Això és aplicable a l’art fet per encàrrec, però també a aquell art que vol servir a la propaganda de determinats governs, com va ser el cas de tota la cultura que es va crear sota dictadures com la de Hitler o Stalin (l’art, llavors, es converteix en ideologia).
A l’hora d’entendre el context de cada compositor, Harnoncourt avisa que l’ésser humà no pot ser objectiu, sinó que només pot aspirar a la seva veritat. En aquest sentit, mai podrem saber amb exactitud què va passar en cada època, quina era la identitat de cada generació i de quina manera es transformava la visió del passat. Tampoc podrem saber amb precisió com volien Mozart o Beethoven que s’executessin les seves obres. L’intèrpret, doncs, interpreta, jutja. Això permet que l’art es mantingui sempre amb vida. Qui pretén fer una interpretació autèntica, genuïna, pura de cada obra, allunyant-se de qualsevol personalització, en realitat està interpretant un cadàver sense ànima, està deshumanitzant l’art. Per tant, no existeix una interpretació autèntica d’una obra de Bach o de Mozart, sinó que per a un intèrpret, l’únic autèntic és la seva pròpia comprensió de l’obra.
En la segona part, “Mozart: vías en la interpretación”, Harnoncourt comparteix les seves experiències a l’hora d’interpretar Mozart i explora algunes idees que permeten trobar nous camins per a una interpretació que faci més justícia a la seva música. I és que el director d’orquestra lamenta profundament que la música s’hagi reduït, en molts casos, a l’entreteniment, al goig estètic, a l’assossec i al repòs, deixant de banda el sacseig, la commoció, tot el cabal emocional que abans produïa la música. Harnoncourt considera que abans la música tenia un paper molt més important en la societat, que fa un parell de segles qui passava per una escola, era capaç d’entendre la música, però en els darrers cent anys, la societat treu pit dels coneixements tècnics i lògics, però abandona els que són imaginatius o creatius. Això que qui s’apropi en l’actualitat a la música ho faci en unes condicions i amb una preparació molt diferents a com es feia abans. Evolucionem així -sentencia Harnoncourt- cap a una societat utilitarista que finalment no serà capaç d’entendre la crueltat, la inhumanitat i la inutilitat moltes vegades de les acciones raonables. El director reivindica, doncs, l’emoció per sobre de la raó, perquè “la raó no té cor, sense música, el ser humà deixa de ser humà”.
El llibre està integrat per textos diversos, conferències i entrevistes. És sobretot en aquestes entrevistes on Harnoncourt explica com entén ell que ha de ser una bona interpretació de Mozart, però sempre tenint clar que no hi ha una única interpretació vàlida de la seva música, com no n’hi ha un anomenat “estil Mozart”, sinó que entenent que cada intèrpret explora la seva veritat, algunes són més eixides que d’altres. Com a curiositat, Harnoncourt celebra la interpretació que va fer Pau Casals de la Simfonia en sol menor. Al llarg d’aquest capítol, el director repassa aspectes diferents que s’han de valorar a l’hora de fer una bona interpretació com el tipus d’instruments que s’han d’utilitzar (per exemple, si s’han d’emprar instruments antics), com entendre la concepció de l’obra de Mozart, el paper que ha de jugar el director d’orquestra i el que juguen els intèrprets, la necessitat de fer un mínim d’assajos, com treballar el material operístic, com escollir les òperes, la relació entre escenificació i música, i aspectes més específics com la utilització del vibrato, entre altres moltes qüestions.
Finalment, el tercer apartat del llibre, “Mozart: Reflejos de la obra”, està dedicat més específicament a les obres mestres del compositor austríac que Harnoncourt ha interpretat, com Idomeneo, Lucio Sila, La clemència de Tito, El rapte en el serrall, La flauta màgica, Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. D’aquesta manera, aquest llibre va d’allò general a allò més concret. En aquests capítols, el lector té l’oportunitat d’endinsar-se de manera exhaustiva en el pensament de Harnoncourt, a com ell entenia l’art i la música i de quina manera la seva manera de pensar es reflectien en les seves interpretacions. Però aquests diàlegs sobre Mozart serveixen, a més, per entendre, per una banda, la importància que ha de tenir la música en la societat i, per l’altra, per experimentar -viure- la música d’una altra manera més profunda, no només atenent al valor estètic de l’obra (a si ens sembla bonica o no, a si ens relaxa o no), sinó endinsant-nos en tot allò que acompanya cada nota, dialogant amb la música. Tornem al principi: l’artista és una mena de sismògraf de la situació espiritual de la seva època i això és el que impregna cada obra. Val la pena que no ens ho perdem, doncs.
