Manel Haro / @manelhc
Pau Faner (Ciutadella de Menorca, 1949) ha guanyat diversos premis literaris, com el Sant Jordi, el Josep Pla, el Ramon Llull, el Nadal, el Víctor Català, el Ciutat de Palma i el Crexells. És autor d’una quarantena d’obres, entre narrativa breu, teatre i novel·les. Acaba de publicar L’amor del capità Gavina (Meteora), protagonitzada per Joan Gavina, un jove menorquí nascut el 1755 a Ciutadella, al si d’una família de pescadors. Per salvar la seva germana d’una violació, Joan mata un lletrat francès, fet que l’empeny a fugir i a convertir la seva vida en un atzar que el portarà, després de ser captiu en un vaixell pirata berber, a estudiar nàutica a Barcelona i a servir l’armada anglesa per la Mediterrània. Gran navegant, Joan Gavina travessarà l’Atlàntic i s’enrolarà a l’exèrcit nord-americà en la guerra d’Independència de les colònies, i, posteriorment, en les lluites amb els indis, sense oblidar mai que a Menorca ha deixat el seu amor, Àgueda.
Qui és Jordi Ferragut?
És el personatge real en el qual jo m’he inspirat per escriure aquesta novel·la. Era un ciutadellenc del segle XVIII, que va estudiar nàutica a Barcelona i va anar a Amèrica per lluitar per la independència dels Estats units. Després es va quedar per lluitar contra els indis de l’oest. És un personatge que donava peu per escriure una novel·la d’aventures i és el que he fet, una novel·la típica i clàssica del gènere.
De fet, el personatge reuneix totes les característiques del clàssic protagonista de la novel·la d’aventures…
Sí, el personatge és un arquetip, un heroi que lluita per l’amor i per la llibertat. En la novel·la es mostra molt bo, molt just, i té un antagonista. En la novel·la té un final més feliç que en la vida real. Jo volia retre un homenatge a les novel·les clàssiques de Salgari, Stevenson…
Moltes vegades se t’ha situat dintre del gènere històric més que no pas en el d’aventures, això et molesta?
No, no em molesta res, encara que jo no faig novel·la històrica. Jo escric novel·la d’aventures ambientada en un marc històric determinat.
La novel·la d’aventures té prou lectors en aquest país?
No ho sé, la veritat. La novel·la històrica sí que en té molts i suposo que aquesta és una de les raons per les qual situen les meves novel·les en aquest gènere, per vendre més llibres. Crec que una novel·la d’aventures ben treballada pot tenir molts lectors i fins i tot podria ser lectura d’instituts, perquè els joves tendeixen a llegir aquest tipus d’històries. Crec que L’amor del capità Gavina és una novel·la que es llegeix molt fàcil.
A banda de ser una novel·la d’aventures, també és, en essència, una novel·la d’amor?
Sí, jo he apostat moltes vegades per l’amor, les aventures i la màgia, que és el que van destacar de la meva primera novel·la d’aventures. En aquesta no hi ha màgia, perquè tot el que succeeix és possible, encara que no diria que és una novel·la realista tot i que sí està dintre d’un marc real.
El llenguatge que utilitzes sí és realista.
La llengua canvia cada dia, la llengua que estem emprant tu i jo és viva, la que apareix al llibre és morta, ja no evoluciona, perquè queda fixada. A mi sempre m’ha interessat reflectir en els meus llibres la diversitat de la llengua catalana, perquè el català d’Andorra no és el mateix que el de Barcelona o que el de les illes. Això sempre m’ha interessat, perquè si matem els diferents dialectes del català, acabarem matant la llengua.
La literatura i la llengua catalanes són centralistes? Tot es veu des del punt de vista de Barcelona?
Quan vaig guanyar el Premi Nadal amb una novel·la escrita en castellà, a Madrid em van dir que els autors de províncies escrivíem de manera molt estranya. És a dir, el castellà es veu des del punt de Madrid, l’anglès des del punt de vista de Nova York i el català des del punt de vista de Barcelona. Totes les llengües tendeixen a cert centralisme. És el signe dels temps.
Encara s’aplica aquest concepte d’”escriptors de província”?
Jo ho era i ho sóc. El que no sé és si existeixen les províncies.
En la teva novel·la hi ha amor i guerra, un tàndem que mai deixa de funcionar en la ficció.
Funciona, sí. Ho portem a l’ADN, per molt civilitzats que siguem, sempre farem guerres. L’ésser humà està fet d’amor i de guerra i la novel·la ho reflecteix. En la meva novel·la el protagonista estima fins a la darrera pàgina.
Amor i guerra són conceptes que han canviat molt al llarg del temps?
L’amor ha canviat molt, és clar. Per exemple, quan em vaig casar, em van dir allò de “per a tota la vida” i avui el “per a tota la vida” pot durar fins demà passat. I les guerres també han canviat, però mai han deixat d’existir. Tenim els conflictes bèl·lics com els de Síria i les guerres fredes que són latents. Ara als Estats Units acaba de guanyar Donald Trump, ja veurem què passa al món.
Una guerra pot ser romàntica?
No ho sé. Si l’amor és el millor que hi ha en la vida, la guerra és el pitjor. Però no ho podem evitar, sempre hi haurà amor i guerra, perquè està en la nostra naturalesa. Hauríem de dir, millor, que no hi ha res pitjor que la mort, però la mort és la guerra.
Completa la frase: si el capità Gavina, que va lluitar per la independència dels Estats Units, aixequés el cap avui i veiés que governarà Donald Trump…
…estaria molt despistat. Ell no hauria votat Trump, en qualsevol cas. Suposo que el que ha passat és que els que volien el mal menor van votar Clinton i els indecisos van acabar votant Trump. El capità Gavina no hauria votat segurament, hauria preferit fer la guerra, era carn de canó. Triar els polítics no anava amb ell.
Aquesta novel·la recorre diversos escenaris. El lector ho agraeix?
A diferència d’una obra de teatre, una novel·la pot comptar amb moltíssims escenaris i el gènere d’aventures ho facilita encara més. L’amor del capità Gavina comença a Ciutadella de Menorca perquè ell és ciutadellenc, però després passa per Barcelona i acaba a Amèrica. Això dóna molta varietat i ajuda a què la novel·la sigui més entretinguda. No és res nou, Juli Verne ja ho feia.
La literatura que surt de les illes està ben atesa?
No, és clar que no, perquè hi ha el mar entremig [riu]. Mentre tinguem el mar, no podem obviar que hi ha una distància entre Barcelona i les illes. I cal tornar al centralisme del que parlàvem abans.
En canvi, els autors balears que heu preferit quedar-vos a les illes, heu guanyat premis importants.
Perquè presentar-nos a premis és el que ens queda. Quan no podem pagar cent euros per agafar un avió més cent euros d’hotel per anar a col·laborar amb un mitjà de Barcelona, ens presentem a premis per guanyar visibilitat. Si aquesta fos una literatura normal, com l’anglesa, que s’imprimeixen molts exemplars i genera moltes traduccions, llavors no caldria presentar-se a premis ni seria tan important viure a la metròpolis, però com que no hi ha tants lectors, has de pensar la manera de fer una mica de soroll. Això t’ho pot donar els premis.
Com t’agrada que et defineixen com autor?
Com a Pau Faner, simplement. Faig novel·la de realisme màgic, d’aventures i fantàstica. M’agrada fer coses diferents i miro d’explotar tots els recursos al màxim. També m’agrada fer novel·les que siguin fàcils de llegir, encara que en tinc de més complicades. Tinc la responsabilitat de què el lector s’entretingui, perquè si s’avorreix amb mi, potser ja no em donarà una nova oportunitat després. Un escriptor ha de pensar sempre en aquestes coses.
