La periodista Gemma Ruiz és una de les cares visibles dels espais culturals de TV3. Ara acaba de publicar Argelagues (Proa), novel·la que explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX retratant l’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. D’aquesta manera, aquesta història reivindica el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. L’entrevistem al Festival Mot, a Girona, on xerra amb Patrícia Gabancho i Tània Juste sobre les nissagues en la literatura.
T’esperaves tan bona acollida d’aquesta primera novel·la?
No, no tanta! De fet, no penses en això quan estàs escrivint, només et concentres en la teva pròpia coherència, en les teves ganes. Però després he constatat que la novel·la està destapant determinats sentiments en la gent que són els mateixos que se’m van destapar a mi i que em van portar a escriure aquesta història. I això em resulta molt emocionant.
Potser un d’aquests sentiments és la necessitat de fer moltes preguntes als nostres avis. Ets sents afortunada d’haver-ho fet amb els teus?
Molt afortunada, especialment d’haver tingut besàvia fins gran. També d’haver tingut àvia i tieta-àvia durant molt temps. Amb elles he tingut una relació molt estreta perquè a mi em van criar a casa dels meus avis. No vaig anar a escola bressol, ells em van ensenyar a parlar… Ep, que també tinc pares, però casa dels meus avis va ser el lloc de descobriment de certes mentalitats que després t’adones que les tens molt adherides en tu tot i ser una persona molt diferent a ells. Quan ets petits no valores tot això, però a mesura que vas creixent ho vas valorant.
Per exemple?
Per exemple, la intel·ligència de pagès; és a dir, la intel·ligència de les persones que no han anat a escola i que ja la voldrien els professionals del coaching més cars del món.
Quan escrius aquesta novel·la, tens la sensació de què alguna cosa s’està perdent?
Sí, s’estan perdent moltes paraules i una manera de pensar, encara que també crec que aquesta manera de pensar està molt inoculada en cadascun de nosaltres i, per tant, no tinc tan clar que s’estigui perdent realment. Al mateix temps, crec que s’està guanyant les ganes de saber i això és perquè ens estem traient de sobre aquells silencis que van caure com una llosa sobre unes quantes generacions i que, en el fons, era una mesura de protecció durant la guerra a casa dels vençuts. Per una banda perdem coses, però per altra en guanyem. La novel·la vol anomenar a les coses pel seu nom i també vol generar ganes de saber. Això vol dir restituir la dignitat i el llegat d’aquelles persones.
En alguna entrevista has dit que n’hem tret molt poca cosa dels silencis. Et referies a això que acabes de comentar?
Sí, els silencis tenien molt de protecció, però després hi hagut altres aspectes que tenen veure amb la poca memòria històrica. No gratar en el silenci del passat és molt negatiu. Hem de mirar cara a cara al propi passat, per evitar que es mantinguin determinades inèrcies i que es justifiquin algunes actituds que no són justificables. Tenim una desmemòria endèmica que ja no es pot aguantar més, s’ha de dir amb noms i cognoms qui va fer què. Si no fixem les coses, arrossegar un silenci és anar coix.
Aquesta necessitat de reivindicar o de fixar les coses la tenen les generacions dels nostres avis, que van viure aquelles injustícies, o és més aviat una necessitat de les generacions més joves?
És una necessitat nostra, perquè hem estat educats en llibertat, amb capacitat de crítica i de recerca, de protesta. Ens han mostrat que tenim veu i que tenim vot. Les altres generacions han acabat sent conscient de tot això també però en aquella època vivien el paradigma que els hi tocava. Ara tenim moltes eines i molts recursos per analitzar i debatre sobre el passat però llavors ni havien eines ni gaires veus.
Per escriure Argelagues has fet moltes entrevistes a la teva besàvia, la teva àvia i la teva tieta-àvia. Al fer-ho, has enfrontat la seva manera de percebre el món amb la teva?
Sí, però al final elles et diuen que volien estudiar, per exemple, però no podien, havien de tirar endavant de la millor manera possible i d’acord amb les seves opcions. Elles eren molt conscients de tot això, de les limitacions amb les que havien de jugar. La diferència entre elles i jo és que jo tinc eines per protestar ara, però elles no les tenien llavors.
Què fa que les vivències d’una persona esdevinguin un testimoni històric?
El context que tu les hi donis. Les vides individuals no estan tan aïllades com sembla, sinó que estem teixits en xarxa i quan veus que determinades vivències es reprodueixen en diferents persones, fruit d’un moment històric, llavors és quan veus que aquells granets de sorra formen el gran desert de la Història en majúscules.
Al Festival MOT participes en una xerrada amb Tània Juste i Patrícia Gabancho sobre les nissagues en la literatura. Per què creus que les nissagues sedueixen tant?
La veritat és que crec que no sóc la persona més indicada per respondre a aquesta pregunta, tot i que m’hagin convidat a parlar del tema. M’explico: a mi no m’interessen les nissagues familiars com a teixit de relacions personals. Per a mi, en aquesta novel·la, la família era un element més de repressió de les llibertats individuals. La dedicatòria que faig és a totes les dones a qui els germans, els amos, l’església, la família i la història han tapat la boca. És a dir, per a mi la família en aquesta novel·la no té l’interès emocional que poden tenir altres novel·les on les nissagues si són importants. Aquí parlo d’una dona que és com un camí que s’acaba bifurcant i desemboca en la filla i la jove, però podrien no ser família. Cadascuna te el seu nom, la seva identitat. Vaja, que podrien ser tres amigues.
Però vas escollir que fossin família…
Per una qüestió de proximitat, perquè aquí estan els relats de la meva família, però a mi la família, com a matèria literària, no m’interessa si no hi ha un fons polític que la condiciona. Diguem que no m’interessa la família per mostrar lligams emocionals o sentimentals.
Ja hem comentat que les tres dones de la novel·la tenen referents en el món real. Què has aprés d’elles?
Hi ha una cosa que és comuna a les tres, i és aquesta alegria de viure malgrat tot, el demà serà un altre dia i endavant. No aplaudir les injustícies però sí mirar-les a la cara i dir “sí, això és una merda, però demà serà un altre dia”. Aquest esperit vital també el tinc jo i no era conscient d’on l’havia tret i és d’elles.
I aquesta actitud varia d’alguna manera en les tres generacions per causes del context polític en el que hi viuen
Jo crec que això va molt amb les persones i amb les seves maneres de fer. Hi ha persones que sempre creuen que són perdedores encara que els hi toqui la loteria. Això va amb el tarannà de cadascú. Són maneres de mirar-se el món i no crec tant que tingui a veure amb l’evolució social. Qui se sent un perdedor, se sent sempre així independentment del context, el mateix passa amb la gent vitalista, que és capaç de tirar endavant per difícil que ho tingui.
Vas començar a parlar amb les dones de la teva família perquè volies escriure una novel·la o vas voler escriure la novel·la perquè vas parlar amb elles?
Volia escriure alguna cosa i llavors vaig començar a entrevistar-les. Això va començar amb un treball de la facultat, de forma casual, però després sabia que volia escriure sobre les dones de la meva família, encara que llavors era un estil més periodístic que literari. Jo sóc molt lectora i suposo que tantes lectures em van fer pensar que potser podria escriure una novel·la, encara que reconec que no me’n vaig sortir ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. Van ser anys de reescriptura fins que vaig trobar la veu adequada per narrar tot això.
Com a lectora que ara és escriptora, podries dir quines lectures hi ha en Argelagues?
No sé si en seria conscient de tot el que hi ha, però sí puc parlar d’una obra de teatre de Pere Riera, Barcelona. No sé si tant perquè sigui una influència, sinó perquè em va donar una forta embranzida, em va indicar que anava pel bon camí. Jo sabia que parlar de dones en temps de guerra no era gaire original, però creia que podia aportar alguna cosa, donar un altre punt de vista i l’obra de Pere Riera em va fer veure definitivament que encara hi ha coses a dir sobre la guerra.
Això ningú t’ho discutirà!
Argelagues és un altre punt de vista sobre episodis que més o menys tots hem llegit o vist al cinema. Aquesta és una història sobre heroïnes amb espardenyes, perquè, com dic en la novel·la, les heroïnes amb espardenyes valen més que els herois de pedra.
