Manel Haro / @manelhc
Un dia abans de la trobada entre l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård i els seus lectors al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en el marc del festival Kosmopolis, l’autora catalana Marta Orriols deia amb ironia a Twitter que aquest esdeveniment començava a prendre les dimensions d’un concert de Justin Bieber. Bromes a banda, el cert és que la sala del CCCB era plena a vessar, va ser un d’aquells dies en els que l’organització ha de treure cadires addicionals i, tot i així, queden persones sense poder seure. Tot un èxit que concorda amb el fenomen que està experiment la literatura d’aquest escriptor nòrdic per diversos països.
La seva obra porta per títol «La meva lluita», i aplega sis volums que repassen episodis sobre la relació amb els membres de la seva família, les seves frustracions, les seves alegries i, en definitiva, el seu particular periple existencial des que era nen fins l’actualitat. La saga (que publica L’Altra en català i Anagrama en castellà) s’obre amb La mort del pare, i en ella se centra en la figura del seu progenitor, solitari i alcoholitzat, que va morir quan Karl Ove tenia uns 30 anys. Ara, s’acaba de publicar el cinquè volum, Dies de pluja, que ens porta a quan l’autor tenia vint anys i, ple d’il·lusions i ambició literària, es va traslladar a Bergen per estudiar a la prestigiosa Acadèmia d’Escriptura, on va arribar optimista i excitat, però de seguida va topar amb una trista realitat: els seus professors i companys troben que els seus textos són ingenus i plens de tòpics, i els seus esforços per encaixar socialment amb el món que l’envolta sempre fracassen.
Diu el periodista Antonio Lozano, qui dialoga amb ell al CCCB, que la seva és una literatura que aixeca tants defensors com detractors, alguns lectors consideren que la seva és una obra plena de transcendència vital, mentre que d’altres creuen que en les seves pàgines només hi ha una quotidianitat explicada amb excessos. La resposta de Knausgård és clara: “Mai llegeixo les crítiques, ni bones ni dolentes, així que en realitat no sé què pensa la gent dels meus llibres, més enllà del que em diuen personalment quan me’ls trobo en alguna presentació.” L’autor, però, reconeix que se sent sorprès per la bona acollida que està tenint la seva saga: “Quan vaig començar a escriure La mort del pare, veia que el material era excessivament privat, perquè jo volia escriure sobre la quotidianitat, volia ser realista però fugint dels elements dramàtics, i pensava que allò no interessaria ni tan sols als meus amics més propers, així que em resulta complicat entendre aquesta explosió que s’ha generat al voltant dels meus llibres.”
Quan Lozano li demana com explica el seu fenomen, la seva resposta és que “la descripció íntima d’una vida obre sempre algun camí.” Knausgård intenta explicar què volia fer quan es va posar a escriure la seva saga: “Una de les coses que volia era mantenir la noció de l’aquí i l’ara, perquè sempre havia tingut la sensació de què la meva vida passava en altres llocs, com si jo no tingués consciència plena de la meva pròpia vida, i necessitava tenir aquesta consciència del jo.” I fent referència al títol de la seva obra, recorda: “Fer visibles l’aquí i l’ara és una lluita, la meva lluita.”
Knausgård reconeix que sent cert pudor quan escriu per si parla massa d’alguna cosa sobre la que no hauria d’escriure, però després assegura que “l’important per a un escriptor és transitar per llocs on no hauria d’haver anat, així que en el fons quan escric estic intentant fugir de la sensació de pudor i de vergonya.” En efecte, la literatura de Knausgård se’ns presenta de manera directa, despullada, sense floritures, és el relat d’una intimitat, el relat de si mateix, tot i que avisa: “Quan vaig començar a escriure sobre mi, vaig descobrir moltes coses sobre la persona que jo era, com per exemple que encara que jo tenia un conflicte permanent amb el meu pare, si bé ell va començar a beure per ser lliure, jo vaig fer el mateix amb 16 anys. Paradoxalment, però, a mesura que anava escrivint sobre mi, més em diluïa jo”.
“Vaig començar a escriure pensant que volia ser 100% honest, però després de les primeres pàgines, vaig veure que allò era inhumà, que havia d’establir un pacte amb la veritat, així que el que és 100% real en el llibre és la veu interior, però no ho són els episodis que s’expliquen, ja que estan manipulats”, diu l’autor, qui afegeix que el que també és autèntica és la reflexió sobre la identitat: “Què implica ser un fill? I ser un pare? Fins a quin punt la figura d’un pare és la materialització d’un paper, d’un rol, i quina part del ser humà hi ha en un pare? Fent-te aquestes preguntes t’adones de què hi ha actituds dels pares que es repeteixen en els seus fills, i així es construeix la identitat”. En aquest sentit, Knausgård fa broma: “És possible que els meus fills s’enfadin amb mi quan llegeixin els llibres, però almenys em conformaré amb què no vulguin ser escriptors, perquè si es fan escriptors, significarà que he fracassat com a pare.”
