La faula de la despersonalització

‘Rendición’ de Ray Loriga, és una distòpia sobre l’autoritat i la manipulació col·lectiva que va guanyar el Premi Alfaguara
Ray Loriga rendición

Salvador Rich. Barcelona


Sembla difícil no dir que a Rendición hi ha una distòpia, és a dir que en una part de la història que explica recrea una societat imaginaria i –contràriament a la utopia- negativa. Les distòpies, igual que les utopies, apareixen en èpoques de convulsió, de canvis, temps en què les persones tendeixen a qüestionar la realitat social, política i econòmica establerta. Plató va crear la seva utopia quan Atenas era una democràcia amenaçada per les guerres del Peloponès, i Tomàs Moro la seva en una Europa revolucionada pel protestantisme. Les distòpies orwellianes ens remeten als totalitarismes feixistes i soviètics, i si parlem de Bradbury o de Huxley, veiem que ens pinten una societat hedonista controlada per les drogues i pels mitjans de comunicació. Enmig de la incertesa l’autor crea una certesa: a voltes positiva, a voltes negativa. I La de Ray Loriga és fosca i opaca, malgrat encabir-se en una ciutat transparent i plena de llum. Una societat en la que ningú no sembla estar per damunt dels altres, on no hi ha aparentment res per a amagar. Els murs, les cases, absolutament tot és transparent. Tothom va vestit semblant i té les mateixes coses si fa no fa, i la despersonalització comença quan els nouvinguts a la Ciutat Transparent són privats de la seva olor corporal. Això però, només és el principi.

A banda d’això, Rendición (Alfaguara) podria semblar un conte de fades o més exactament, una faula. El llenguatge és senzill i tot comença amb un misteri. Un infant aparegut del no-res acompanyarà el protagonista i la seva dona en el camí dels que ho perden tot. Un camí que s’assembla al que continuen fent avui en dia milers de persones des de Síria, o des de l’Àfrica Subsahariana, però Loriga no ho fa palès en cap moment. A ell l’interessa més la història personal  per tal de reflectir com aquest viatge trasbalsa i canvia els seus protagonistes, persones treballadores, amb terres, que han viscut tota la vida pendents d’assegurar-se el seu futur i el dels fills, i que es veuen obligats per la guerra a deixar enrere tot allò que ha conformat la seva vida fins ara. Si que podrien ser sirians, o magrebins, o malinesos, però  també podríem ser nosaltres. Tota faula ens du a una conclusió, una lliçó, i aquesta és la que l’autor vol que en traiem: “podria ser jo”. La frase que tot escriptor voldria sentir-nos pronunciar quan llegim el seu llibre. Vol dir que ho ha fet bé, que ha fet diana. Que l’ha encertat amb el personatge, que esta ben dibuixat i que no s’ha quedat curt.

Quan els protagonistes arriben a la ciutat arrenca amb força l’element fantàstic, que ens recorda fàcilment alguns dels autors que hem esmentat abans: Ray Bradbury, Huxley… però també d’altres, com per exemple la més recent de les distòpies portades a la petita pantalla: Margaret Atwood que, amb el seu llibre El conte de la criada ens fa pensar en el tipus de totalitarisme religiós que l’ISIS vol imposar mitjançant la guerra i el terrorisme. Calen més exemples? Per què totes les distòpies ens semblen tan properes? Potser som pessimistes per naturalesa. Potser el mal és més fàcil d’imaginar -i de fer- que el bé. Potser si ho pensem una mica arribarem a la conclusió que aquest món nostre sempre ha estat més proper a la distòpia que a cap utopia. Ai! Si Plató o Tomàs Moro aixequessin el cap…

Rendición és un bon llibre. Amè, original i ben construït. I és més que una distòpia, parla de pèrdua, de paternitat, d’amor i del que fa una guerra en les persones: com ens transforma i ens fa… menys persones, en definitiva. Com d’un plomall és capaç de desfer el que hem construït al llarg de tota una vida. Amb aquesta novel·la, Ray Loriga, un dels millors escriptors de la seva generació, capaç de reinventar-se a cada llibre, va guanyar el Premi Alfaguara.

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES