Angela Davis: “Si no qüestionem el centralisme d’Occident, tanquem les portes a la igualtat racial”

L’escriptora americana i activista pels drets humans ha visitat el CCCB per parlar sobre el sentit de la revolució en l'actualitat
angela davis cccb revolución
Foto: CCCB

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Després d’escoltar la presentació que el professor Joan Vergés ha fet d’Angela Davis (1944) al CCCB, resultaria molt difícil resumir aquí els mèrits i les vivències de la filòsofa, política i activista americana. Tampoc fa falta, segurament, donat que Davis és prou coneguda a tot el món per la seva lluita contra el racisme i a favor dels drets humans, però també és coneguda perquè va ser perseguida i empresonada acusada falsament de segrest, conspiració i assassinat quan Estats Units vivia en una permanent paranoia. És una dona valenta, forta, feminista i amb un gran sentit de l’humor. Propera, tant propera que abans de començar a parlar demana que es pugi el llum de l’auditori del CCCB per poder veure el públic i només arribar al faristol comença a riure. I és que poc abans de què Davis comenci la seva conferència, Vergés, el seu presentador, ha de retirar-se davant la impaciència d’un públic que veu que passen els minuts i Vergés, abusant d’una complicitat que no té, pretén que els assistents cantin una cançó “que simbolitza la lluita contra la injustícia i l’opressor.” Una patinada monumental que és millor oblidar.

Davis entra en matèria reflexionant sobre el terme «revolució», i ho fa recordant quan va participar en un debat, fa cinquanta anys, amb activistes negres del sud de Califòrnia que portava per títol «Reforma o revolució»: “nosaltres volíem la revolució, perquè no crèiem que la justícia racial pogués prevaldre sota les condicions del capitalisme i estàvem convençuts de què amb el nostre internacionalisme podríem acabar amb les estructures del capitalisme en un futur previsible.” I afegeix: “recordo aquella felicitat de sentir que el canvi palpable estava a punt de succeir, però la revolució no va arribar mai. Ara bé, en aquell procés de lluita, que no va tenir èxit perquè el capitalisme va esdevenir més poderós, sí que vam aprendre moltes coses respecte al canvi revolucionari i vam ajudar a produir canvis que des de molt punts de vista han revolucionat la manera en què pensem sobre les relacions humanes i el planeta que habitem.”

Davis explica que va aprendre moltes coses sobre la relació entre racisme i capitalisme. En referència a això, l’activista americana recorda com va influir-la la lectura del llibre de Cedric Robinson, El marxisme negre: “si no qüestionem aquest centralisme d’Occident a nivell de desenvolupament econòmic, filosòfic i intel·lectual, llavors les cultures, les filosofies, les religions i els moviments d’Àsia o Àfrica mai no seran reconegudes com a dimensions significatives de la humanitat i així es tanquen les portes a la igualtat racial.” Davis aprofita per denunciar les respostes “profundament racistes que es donen al món davant realitats com la crisi dels refugiats o la construcció del mur de Donald Trump, que recorda al mur que es va aixecar a Palestina.” De fet, Davis es mostra molt dura contra “la islamofòbia de l’administració Trump” i, de pas, contra Israel, per la seva actitud “colonialista que vol seguir expandint-se per Palestina, i això hauria de suposar el suport de totes les veus progressistes perquè hi hagi sancions [contra Israel] i més solidaritat amb Palestina.” Davant d’aquestes paraules, el públic aplaudeix amb entrega.

Davis apropa el tema de la colonització a Catalunya i pregunta, davant la sorpresa del públic, silenci primer i una barreja d’aplaudiments i incomoditat després: “heu començat a tractar aquí a Catalunya els efectes duradors de la colonització? I què me’n dieu del llegat del feixisme? És el primer que vaig pensar quan vaig veure la repressió policial de l’1 d’octubre, perquè conec els moviments que es van crear contra Franco.” Sobre la independència, Davis avisa els catalans, amb humor, que han de decidir quin tipus de Catalunya independent volen i espera que aquesta sigui “una república antiracista i antimisògina” i quan això passi, assegura, “estaré aquí per celebrar-ho.”

Una altra revolució que interessa a l’activista és la del feminisme, i Davis considera que “és un error relacionar-lo amb les classes poderoses, és a dir, no cal crear un feminisme que ajudi a créixer les elits econòmiques com Hillary Clinton, que ja estan prou amunt i no necessiten de més suport per seguir pujant, el feminisme necessari és aquell que desperta l’esperança revolucionària entre aquelles dones que estan abandonades per la història i que actualment estan aixecant-se i fent que les seves exigències siguin escoltades.” L’activista parla de les “dones homosexuals, les musulmanes, les indígenes, les més subjectes a la violència individual i estatal que quan comencin a alçar-se tot el món s’alçarà amb elles, perquè no volem ser associades amb una societat racista, misògina i heteropatriarcal, no volem una societat que prefereixi els beneficis abans que els drets humans.”

L’escriptora, l’obra de la qual està sent recuperada en castellà per l’editorial Capitán Swing, que ha publicat recentment la seva Autobiografia i La libertad es una batalla constante, defensa que “la nostra noció de revolució ha de ser molt més ambiciosa que ho ha estat en el passat” i anima a la societat a deixar-se liderar pels joves i a “estar preparats per qüestionar contínuament tot allò que sembla normal”, sense oblidar que ”sempre hi haurà una revolució que ens espera en el futur”. I els aplaudiments donen pas a una ampla mostra de complicitat entre el públic i, és clar, la sempre desitjada signatura de llibres.

Categories
Actualitat internacionalENTREVISTESEscriptorsHumanitatsLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES