Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Amb dificultats i, en moltes ocasions, sense coherència, hem anat recuperant autors i autores importants del nostre context cultural que van publicar abans de la Guerra Civil. Joan Santamaria és un d’ells. El seu nom, com algun altre, resta més vinculat a un premi literari que se li ha dedicat que no pas al coneixement de la seva obra, tot i que amb algunes tímides reedicions ens podem ensopegar. Víctor Martínez-Gil ha aplegat en aquest llibre dotze de les seves narracions i obre el volum amb un extens i acurat pròleg sobre la trajectòria de l’escriptor.
Joan Santamaria va néixer a Lleida l’any 1884 i va morir a Barcelona el 1955, va ser advocat i jutge i va poder superar, amb dificultats, les depuracions del final de la guerra. Tot i que en aquella època grisa de la postguerra no va escriure al mateix ritme, va ser l’animador de la Penya que portava el seu nom i que es reunia a Can Parés, amb gent de la volada de Rafael Tasis o Ramon Aramon, en un intent de recuperar alguna cosa de la vitalitat cultural d’abans de la guerra.
La seva obra literària s’ha titllat de desigual però jo diria que això passa amb gairebé tots els escriptors. Avui ens sobta, considerant l’època, el pes de la imaginació que s’hi aplega, la temàtica, que beu de moltes influències i lectures, la tendència a l’aspecte macabre de la vida, tenyit sovint d’un humor molt particular. I també sorprèn el llenguatge que fa servir, un entrebanc per als lingüistes i correctors, un llenguatge que no es deté a l’hora de passar per damunt d’ortodòxies, barroc i que avui, a segons qui, li pot semblar injustament passat de voltes.
S’ha comparat Santamaria amb Poe però no hi té res a veure, o potser una mica és clar. Tampoc no és un bolet en el context de la nostra literatura, a més a més dels ressons d’autors estrangers o hispànics trobem en les seves històries paral·lelismes amb gent com Víctor Català i amb autors com Rodoreda, Bertrana, Perucho o Calders. Alguns dels textos remeten així mateix a aspectes de les narracions de Bécquer, molt conegudes i llegides. La literatura catalana compta amb una mena de costat fosc i ombrívol que en algun moment han recuperat autors més convencionals i que ha reeixit més en el gènere de la narració breu que no pas en la novel·la. En Santamaria aquest costat fosc s’immergeix, a més, en un món de fantasia i que frega la ciència-ficció en determinats moments cosa que ens l’acosta a gent com Pedrolo o Munné-Jordà.
Joan Santamaria va ser molt innovador en introduir aquest gènere, fantàstic però eclèctic, en la literatura catalana, a partir del ja llunyà 1915. A les seves narracions hi trobem fantasmes, desdoblaments impossibles de personalitat, dones irreals, incestos involuntaris, situacions inexplicables, passions desaforades. L’autor poua en un món rural i remot, en la rondallística, en els sentiments romàntics i tot plegat conforma una mena de gènere inclassificable que Martínez-Gil defineix com a “fantàstic-feréstec”. En una part de la literatura catalana hi sura, com en els textos de Santamaria, un humor molt particular, que ni és negre ni subtilment irònic i que contribueix a desdramatitzar situacions hiperbòlicament terribles.
Els lligams amb la tradició rural, en algunes ocasions, deriven vers l’exotisme, els seus personatges van a córrer món quan toca i transiten per paisatges inesperats. Els seus moments de felicitat són breus, el destí sempre els trasbalsa. Un erotisme profund amara els enamoraments tot i que, de forma inevitable, considerant l’època, una certa moral convencional malmet les relacions amoroses poc convencionals. El vocabulari utilitzat per l’autor a mi em sembla, amb els seus neologismes, incorreccions i excessos, extraordinari, lligat de forma profunda al fons de les narracions i em reconcilia amb l’escriptor innovador i agosarat, poc condicionat per les cotilles normatives i recreador del llenguatge.
Comentar cadascuna de les dotze narracions del volum i establir comparacions i influències amb els temes que hi trobem seria una tasca complexa. Pel rerefons de les narracions hi copsem un gran lector, capaç de recollir inspiracions i influències de molts indrets diferents de tot arreu. Així mateix resultaria gratuït manifestar predileccions. El conjunt es tanca amb El carro dels morts, precisament, no fa gaire, l’editorial Males Herbes va recuperar, en català, la narració amb aquest mateix nom escrita per Selma Lagerlöf, el 1912, i que va propiciar fins i tot una pel·lícula muda amb el mateix nom.
És possible que, de la mateixa manera que el llenguatge de Santamaria pot irritar més d’un, aquestes narracions, on pot passar de tot en qualsevol moment, que juguen amb la inversemblança més absoluta i que no s’aturen a l’hora de fer els girs que calguin en les històries que ens expliquen, desconcertin. Però són ben capaces de fascinar els lectors encuriosits i que potser s’acosten per primera vegada a l’obra d’un autor poc divulgat encara. Aquestes Narracions extraordinàries (Més Llibres) són una bona ocasió per apropar-nos a l’escriptor i comprovar, un cop més, que la cultura catalana compta amb estranyes, diverses i inesperades ramificacions poc ortodoxes.
