Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La Pedrera acull una exposició imprescindible, Diàbolo, que permet un recorregut per la vida i l’obra d’aquest pintor extraordinari. Joan Ponç (Barcelona, 1927-Sant Pau de Vença, 1984) és un dels noms cabdals de la pintura catalana i espanyola del segle XX tot i que potser no ha tingut, encara, el reconeixement que mereix, sobretot si comparem la difusió i anomenada d’altra gent de la seva generació.
La seva obra resta farcida de personatges estranys, entre demoníacs i carnavalescos, molts dels seus quadres semblen un malson però també ens fascinen i atreuen. Potser que hi hagi hagut mala intenció en el bandejament de la seva obra, el món de l’art, com el de la literatura, es mou per motius que sovint són poc clars i responen a interessos complicats. Fa anys que s’anunciava una exposició sobre el pintor que finalment ha anat a càrrec de la Fundació Catalunya La Pedrera, i jo diria que sense massa soroll, on podem gaudir d’un passeig generós per la seva trajectòria artística.
Durant els anys vuitanta del segle passat Ponç va viure moments d’una certa popularitat, el van entrevistar gent com Soler Serrano i Montserrat Roig, en els seus mítics programes. A principis del segle XXI es va poder veure una exposició antològica i pel mig hi va haver problemes familiars amb el tema de l’herència, que segurament devien perjudicar el tema. A banda d’això, el pintor tenia fama de ser una mica estrany i cantellut, cosa que potser va més lligada a la seva obra que no pas a la seva persona. De fet, Ponç va ser el primer en endegar iniciatives per a la renovació plàstica després de la Guerra Civil, la mítica revista Dau al Set va ser idea seva. Aquella colla de joves innovadors disposats a animar la vida artística convencional i gris de l’època va seguir camins diversos i Ponç va quedar decebut, a la llarga, d’alguns d’ells.
Per diferents causes, doncs, Ponç esdevé un solitari, passa un temps al Brasil, torna i resideix a llocs diferents, pinta de nit i tot i que evoluciona d’alguna manera la seva obra continua sent misteriosa i inquietant. Pilar Parcerisas, comissària de l’exposició, fa una lectura innovadora del conjunt, bandejant una mica la mitificada època de Dau al Set. Ponç no s’assembla a ningú, encara que en algun moment ens pugui evocar Miró, amic seu, Picasso i d’altres. Podem veure obres inèdites per al gran públic com La gran pastoral o l’Homenatge a Joan Miró, impressionants i evocadores.
Ponç era d’origen modest i va tenir una infantesa complexa, amb abandonament patern i una germana autista. No tenia els recursos d’altres pintors de la seva colla juvenil. Tampoc no gaudia d’una bona salut. Va residir al Bruc, a Cadaqués, a Camprodon, a la Roca de Pelancà, en una casa que havia estat tocada per un llamp i que va restaurar. L’etapa de Pelancà és de les més interessants o així m’ho sembla. A les sales d’espera dels hospitals als quals havia d’anar tot sovint, a causa dels seu problemes oculars, va pintar les meravelloses Caixes secretes, de les quals en podem veure una vintena a La Pedrera.
No comparteixo del tot això de què Ponç sigui un pintor oblidat, cosa que he pogut llegir aquests dies amb motiu de l’exposició. A més del record que tenim de les entrevistes que se li van fer durant els vuitanta, l’exposició a La Fundació La Caixa de 2002 va tenir força transcendència. Potser sí que és un desconegut, encara, per a molta gent jove. Algunes patums de la professió el van menystenir i el van titllar de grotesc, qui sap si en tot plegat no hi havia un rerefons d’enveja. Calders deia que el món de la literatura catalana era com un prestatget en el qual si n’hi havia un no n’hi cabia un altre i em temo que al món de l’art passa el mateix, agreujat pel fet que, en general, mou més diners l’art que no pas la lletra escrita.
Amb l’excepció de Miró, un artista generós i bona persona que sempre el va valorar i apreciar, Ponç va connectar molt més amb els poetes que no pas amb els pintors. Perucho, Brossa, Foix, l’admiraven força. I, és que, de fet, hi ha molta poesia en aquestes imatges estranyes, impressionants, fosques i lluminoses al mateix temps. L’exposició de La Pedrera és imprescindible, fins i tot demana més d’una visita i un passeig sense pressa ni prejudicis per davant d’aquests quadres i dibuixos singulars, enigmàtics, que neguitegen i atreuen a la vegada.
________
Joan Ponç. Diàbolo / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 4 de febrer de 2018 / Preu: 4 euros / www.lapedrera.com
