Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Si us heu mirat sencer el documental sobre Pedrolo, Trencant l’oblit, haureu pogut escoltar una de les veus més interessants i generoses del panorama literari actual, amb una llarga trajectòria com a escriptor, la d’Antoni Munné-Jordà. Ja he escrit en altres ocasions sobre la relativa marginació mediàtica que pateix a casa nostra el gènere de la ciència-ficció, la fantasia o com en vulguem dir, en comparació amb altres gèneres de moda, com ara la novel·la negra de la qual entomem en els darrers anys un veritable empatx. Aquest gènere és molt estimat per Munné-Jordà i és que la ciència-ficció permet una gran llibertat de temàtiques i ambientacions i sovint els móns fantàstics ens parlen d’allò que tenim més a tocar.
Munné-Jordà ha escrit coses diferents, àdhuc assaig i d’aquí ve una part de la seva relació amb l’ambiciosa obra pedroliana, en concret amb el cicle Temps Obert. Michelíada és una obra plena de referents culturals, des de la mateixa estructura inspirada en la Ilíada, a l’estil del que va fer Joyce amb Ulisses, fins a picades d’ullet a Ramon Muntaner. Res no és gratuït en aquesta novel·la singular, post-avantguardista, amb una coberta senzilla i aspiracions d’esdevenir un clàssic contemporani, que ha publicat una editorial coratjosa, Males Herbes. La novel·la ens porta a un món en el qual la guerra és ja, de forma oberta, un espectacle mediàtic i pot desconcertar més d’un lector si aquest no té presents tots els referents que hi convergeixen. Com totes les grans obres literàries, ambicioses i complexes, precisa d’una atenció acurada i d’una certa lentitud lectora.
És original i agosarat el tractament de la llengua, els personatges es diferencien en expressar-se segons les diferents formes dialectals del català, utilitzades de manera planera i seriosa, tot un treball immens d’elaboració intensa i acurada. Els noms dels protagonistes ens remeten a un univers on les marques ho són tot. Em desvetlla una gran admiració que algú sigui capaç d’endegar, amb un bon feix fins i tot d’humor nostrat, una epopeia tan ambiciosa. L’autor, en algunes entrevistes a l’entorn de la publicació de la novel·la, reclama ampliar el panorama literari català amb textos agosarats i innovadors com aquest, que pot semblar gairebé intraduïble i que no pretén el consum immediat de lectura ocasional, sinó alguna cosa més, allò que també pretenia Pedrolo amb el seu cicle novel·lístic.
Més enllà d’escriure llibres i, si és possible, viure de l’escriptura també és important voler fer alguna cosa diferent, actual, inclassificable i polièdrica. A còpia, això sí, de treballar a fons i de passar-ho bé escrivint, és clar. Això per damunt de tot. Fins i tot, en aquests casos, el de menys, segons com es miri, és el resultat concret ja que cada persona i cada generació interpreta la literatura, el mateix que l’art, a la seva manera o a la manera que li han explicat que calia que la interpretés.
