Enguany he tingut el plaer de descobrir els llibres de Ngũgĩ wa Thiong’o Descolonitzar la ment, Desplaçar el centre i Somnis en temps de guerra, que ha publicat Raig Verd. Gràcies a aquestes lectures, he pogut apropar-me amb més profunditat a temes com la colonització, la vida als països de l’anomenat tercer món o el pes que han tingut les potències d’Occident davant la cultura local, entre altres qüestions. Sempre amb els ulls oberts cap a les literatura africanes, un editor em va informar no fa gaire que Gaël Faye havia tret una novel·la. Jo vaig contestar creient que deia una ximpleria: “el cantant?”. En efecte, aquest raper que va aprendre francès escoltant música té llibre, Un país petit (Empúries en català amb traducció de Mercè Ubach i Salamandra en castellà amb traducció de José Manuel Fajardo), i ja ha venut més de 400.000 exemplars a França.
En llegir la contraportada —un dels meus rituals— vaig veure com la història era d’un nen de 10 anys, en Gabriel, que viu de forma acomodada a Bujumbura, la capital de Burundi. Lluny de ser una novel·la on es parle principalment de les comoditats de la burgesia, trobem el drama humà de l’exili bèl·lic que, per sort, ens comença a quedar lluny a nosaltres. Un nen que viu amb totes les comoditats i sense més preocupacions que poder agafar un mango saborós d’un arbre és el protagonista absolut de la narració. Amb la innocència que el caracteritza, juntament amb els seus amics —entre els quals s’hi troben uns bessons circumcidats que atorguen un punt còmic entre el drama— es relata el canvi que experimenta de ser un nen a tornar com un home.
El món d’en Gabi comença a un barri aburgesat, amb els mínims problemes. Aquest món reforçat amb un filtre daurat comença a trontollar amb la separació dels seus pares. Els silencis entre ells són la pólvora d’unes discussions que conclouen amb un trencament emocional. Com si això no fos suficient per als nens petits, esclata la Guerra Civil el 1993 (que no finalitza fins el 2005) i el genocidi ruandès a la població tutsi per part del govern hegemònic hutu, amb l’eliminació del 75% de la població dels tutsis (800.000 assassinats). Aquestes dues ètnies, d’obligatori coneixement per entendre millor la gravetat del conflicte, creen un context on en Gaël, en veu d’en Gabi, narra els seus records més profunds i el seu obligatori viatge a França.
La sensació d’impotència és ben present a tota l’obra. La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat per abordar temes com la identitat personal, la por i la superació dels traumes, de l’edat i, tot plegat, superació de tu mateix. Dues dècades més tard, Gaël torna essent ja un home ple de records i una melancolia que inunda la ment de l’escriptor. Hi veiem un gir argumental que dóna peu al seny d’un nen ja madur i a l’enyorament d’aquella mancança de preocupacions al voltant dels mangos i les bromes pesades amb els amics.
La forta càrrega ètica que ens porta en Gaël Faye ens obliga a no mirar-nos el melic i a aixecar el cap més enllà dels nostres problemes. El sentiment de superioritat del primer món fa palesa la mancança de generositat que provoca nombroses morts. Quanta gent coneix el genocidi alemany i quanta el ruandès? Si donar veu als qui no en tenen era l’objectiu de l’autor hauré de donar-li l’enhorabona, perquè feia temps que cap llibre m’emocionava, i això que n’he llegit uns quants sobre aquests temes.
