Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Un dels temes que habitualment apareix en l’obra narrativa de Ngugi wa Thiong’o és el dels somnis de millorar algun aspecte de la pròpia persona o de la societat en la que hi viu. Els seus personatges són homes i dones amb projectes, objectius, perspectives de futur que queden ensorrats quan topen amb el dia a dia de la realitat kenyana. Per evitar que la frustració guanyi la partida, cal combatre-la activament, cal reivindicar la pròpia individualitat i identitat davant l’opressió, no deixar que els somnis es desinflin sinó fer-los créixer quan arriba l’amenaça. Aquesta amenaça té diversos noms: la corrupció, l’abús de poder, la societat patriarcal, la falta de recursos, la delinqüència, el colonialisme o la injustícia.
Ngugi wa Thiong’o sap del que parla perquè ho ha viscut en primera persona o bé ha estat testimoni directe del que en un llibre o altre relata. L’autor (nascut a Limuru, Kenia, el 1938) és fill d’un home casat amb quatre dones, amb les quals va tenir vint-i-quatre fills. La dada no és precisa del tot, ja que si bé a Somnis en temps de guerra (Raig Verd) diu que són vint-i-quatre, a Descolonizar la mente (Debolsillo) la xifra s’eleva a uns vint-i-vuit. Aquesta falta de concreció ja denota alguna cosa de la societat en la que va créixer Thiong’o. En la seva infància, l’autor vivia en un terreny amb cinc cabanes, una ocupada pel pare i les altres quatre per les respectives dones amb els seus fills. Això no volia dir que cada petit nucli visqués aïllat, sinó que cada nen tenia quatre mares. I cadascuna d’aquestes mares es donava suport com una gran i ben avinguda família. La falta de recursos feia que les racions alimentàries fossin mínimes, que s’hagués de treballar molt per una petita recompensa, però aquella primera infància de Thiong’o era feliç. Jugava amb els seus germans amb una pilota fabricada amb quatre draps, escoltava les històries que arribaven de la llunyana Europa sobre uns personatges que semblaven monstruosos –Hitler, Mussolini, Franco…- però que eren escoltades per l’autor com si fossin contes d’herois i malvats. I, per sobre de tot, l’experiència d’anar a l’escola per primera vegada.
Thiong’o va néixer quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d’esclatar, un conflicte bèl·lic que no era aliè a Àfrica, ja que cal recordar que en aquella època el continent estava repartit en colònies governades pels països europeus (en el cas de Kènia, pel Regne Unit): “el món no sabria mai quants africans havien contribuït a l’esforç bèl·lic”, li diu a Thiong’o el seu germà Kabae. Precisament, és el colonialisme el que feia canviar les regles del joc, acabar amb les tradicions i els pactes de paraula que sempre havien estat garantia de conformitat. Les terres canviaven de mans, algunes butxaques s’omplien i d’altres es buidaven. Però dintre de la penúria generalitzada que patien els kenyans, el pare de Thiong’o es podia considerar un home afortunat, un gran patriarca, amb terres i bestiar per guanyar prou diners com per mantenir la seva gran família. Però les coses van canviar i el seu pare es va convertir en un tirà que maltractava les seves dones. Aquí la infància del jove Thiong’o va fer un gir important perquè va ser expulsat de casa després que la mare fugís de les agressions del seu home. La llum entre tanta foscor era l’escola, perquè l’educació era una porta al coneixement, a descobrir coses que mai abans havia imaginat, a aprendre a llegir i enfrontar-se a la seva primera lectura, una edició atrotinada de l’Antic Testament.
Tot això ho explica l’autor a Somnis en temps de guerra, un volum de memòries que mostren un univers de somnis i projectes de futur. El protagonista, el propi Thiong’o, té un gran somni, l’educació, però no és pas l’únic. Al llarg del relat té petits somnis, com fer-se ric, agafar per primera vegada el tren, aquell mitjà de transport dividit en tres classes –la primera per als blancs, la segona per als indis i la tercera per als kenyans- que enlluernava a tot el jovent de la rural Limuru. En canvi, aquests petits somnis han de ser sacrificats, a vegades perquè senzillament no porten enlloc i d’altres perquè ha de prioritzar l’escola. És així com renuncia a acompanyar la mare a veure l’àvia en tren, per no haver de perdre’s l’escola, però sobretot perquè és conscient de l’esforç econòmic que fa la seva mare i perquè li havia promès que mai defalliria a classe, que sempre ho donaria tot, i el tren, a fi de comptes, pot esperar. I això que anar cada dia al col·legi suposa fer una llarga caminada d’anada i una altra de tornada i renunciar a l’àpat del migdia.
Però ell no és l’únic personatge que té somnis. El jove Thiong’o viu en una societat que, per una banda, està sent devorada pel colonialisme, però per l’altra està donant lloc a moviments de resistència i de lluitar en favor de la independència del país. Un dels homes que es va implicar en una d’aquestes guerrilles, el Mau Mau, era el germà gran de Thiong’o. La resistència era contra l’imperi britànic, que tenia com a objectiu colonitzar no només les terres sinó també les ments dels kenyans fent-los veure que els seus trets d’identitat (la llengua, la cultura, les tradicions…) eren cosa de tribus bàrbares. Però també era una resistència contra el cristianisme que va venir de la mà dels blancs europeus. En un moment de Somnis en temps de guerra, l’esposa del reverend retreu l’actitud poc respectuosa al jove Thiong’o per haver rigut mentre pronunciaven una oració i tot seguit lamenta que no tothom tingui la recta educació cristiana que han tingut els seus fills. Poc a poc, però, aquest cristianisme europeu, blanc, classista i repressiu va anar entrant a les escoles kenyanes. No en va, una de les novel·les de Thiong’o es titula El diable a la creu.
Somnis en temps de guerra no és la primera obra en la que l’autor reflecteix la resistència kenyana. En algunes de les seves primeres novel·les, com Weep Not, Child (1964) o Un grano de trigo (1967) ja hi apareixien. I a El diable a la creu mostra què se’n va fer d’aquells que van lluitar per aconseguir la independència del país, és la història d’una dona que es creua amb la protagonista i explica que després d’haver-hi lluitat, d’haver sacrificat molt pel seu país, ara no només no té res, sinó que a més és víctima de la corrupció policial i de la justícia. I és que la Kènia moderna també és plena d’històries, de lluitadors i de somnis. Llegir Thiong’o és un plaer, cadascun dels seus llibres dóna més sentit als altres. Val la pena apropar-se a aquest autor kenyà que va decidir deixar d’escriure en anglès per fer-ho en kikuyu perquè considerava que la literatura africana, per considerar-la africana, havia d’estar escrita en algunes de les llengües autòctones. En definitiva, una bona literatura, tant la de ficció com la de no ficció, que és, a més, una revindicació de la diversitat, de la cultura en totes les seves expressions, de la igualtat i de totes les identitats, per minoritàries que siguin, que enriqueixen aquest món.
