El clàssic amor impossible

'Victoria' és una novel·la breu de l'autor noruec Knut Hamsun, una història d'amor frustrada per la diferència de classe social
victoria knut hamsun (1)

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Reconec que, en general, em costa connectar amb la literatura noruega, i en particular amb Knut Hamsun.  El que he llegit d’ell no m’ha entusiasmat gaire i, de fet, podria dir que fins i tot m’ha avorrit, però com que feia temps que havia llançat la tovallola amb aquest autor, aquests dies he pensat que calia provar una altra vegada amb algun llibre seu. Ho vaig fer perquè les persones canviem, i penso que jo no sóc el mateix que fa deu anys, així que potser ara sí que veia l’esplendor en l’obra d’aquest escriptor guanyador del Premi Nobel de Literatura. Com que l’editorial Nórdica està recuperant alguns dels seus títols, em vaig decidir per un d’aquests, el més breu, Victoria, que ha estat traduït per Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

El que ens trobem en aquest relat és una història d’amor impossible, la que protagonitzen Johannes i Victoria. Tot comença sent una relació d’amistat entre infants, tot i que ell ja es mostra enamorat ben aviat. Ell és el fill del moliner del poble i ella, en canvi, és de casa bona, i aquesta diferència de classes és el que s’interposa en aquest amor, ja que ella, amb el temps, també li reconeix que està completament enamorada d’ell, fins i tot quan ja està compromesa amb un altre home. Durant molts anys aquesta relació d’amor frustrat només avança precisament a cops de frustració. De tant en tant es van trobant, a la ciutat o al poble, es busquen tímidament, tot i que les trobades sempre semblen ser casuals. Ella li obre el seu cor quan estan els dos sols, però només de paraula, i la seva actitud és freda i distant quan estan amb altres persones al voltant. Ell està una mica desorientat, es creu els gestos generosos d’ella, però sempre acaba topant-se amb la realitat: que ella mai serà per a ell. Mentrestant, ell intenta tirar endavant amb una altra relació, igual que fa ella, però cap dels dos aconsegueix sortir-se’n.

El que ens explica Hamsun en aquesta novel·la és una història sobradament coneguda en literatura i cinema, és un clàssic relat de dues persones que s’estimen però que no poden consumar el seu amor perquè són de classes diferents o perquè els pares d’ella s’oposen frontalment a l’enllaç. Aquests dies he llegit també El amor en los tiempos del cólera de García Márquez, un altre Premi Nobel, i salvant molt les distàncies, els arguments d’aquestes dues novel·les tenen molts punts en comú a nivell argumental. Si no ho tinc mal entès, l’obra de Hamsun va ser prou llegida per diversos autors del boom hispanoamericà, entre ells, García Márquez. El cas, però, és que tot i ser una història coneguda, la forma com és narrada pot fer que sigui molt emotiva i fascinant, o bé molt avorrida, i Victoria se m’ha fet molt pesada, tot i que és una novel·la curta.

Un dels problemes que hi veig és, potser, la brevetat del relat: poques pàgines per retratar una història tan llarga. Els personatges es van trobant, però entre ells només hi ha estones curtes, no hi ha temps per aprofundir gaire en el seu neguit emocional, cosa que fa que els sentiments en els haguem de creure per les paraules dels personatges, però sense que les accions diguin gaire cosa més que els diàlegs. I no només això, entre cada trobada pot passar un temps llarg, però en la novel·la apareixen amb poques pàgines de diferència i, per tant, sento que el lector es perd aquesta noció del pas del temps. Amb això vull dir que és difícil connectar amb la magnitud emocional que hi ha amagada en aquesta relació o, dit d’una altra manera, costa posar-se en la pell dels personatges. Per altra banda, tot el que passa fora d’aquestes trobades se m’ha fet bastant anodí. El protagonista real és ell, sabem que va marxar a la ciutat a estudiar, que ha escrit poemes i que li han publicat algun llibre, sempre amb el record d’ella present. També sabem que va salvar una nena petita de morir ofegada amb qui, anys més tard, intenta una relació. Diguem que el que m’explica Hamsun em sembla un relat bastant senzill, sense gaire profunditat que deixa bastant indiferent.

En la contraportada de l’edició de Nórdica llegim el següent: “Hamsun relata una història d’amor que podria no tenir més transcendència si no fos perquè, com ell mateix diu, l’important resideix en els secrets moviments que es realitzen inadvertits en llocs apartats de la ment”. Coincideixo en la primera part d’aquesta frase, la història no sembla tenir gaire transcendència, però aquests “secrets moviments” dels que parla Hamsun no tenen prou força com per parlar d’una gran obra literària. També m’agradaria afegir que, com que els diàlegs no estan presentats de manera tradicional (amb guionets), sinó integrats en el text (com han fet i fan molts altres autors), a vegades és fàcil perdre’s entre el que és diàleg i el que no. Són petiteses, però una darrera l’altra, aquestes petiteses van llastrant la novel·la. Segueixo sense connectar amb Hamsun, què hi farem.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES