Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Els apassionats de Wagner segur que aquests dies estarien encantats de ser a Bayreuth, localitat alemanya on el compositor va fer aixecar un teatre a la mida de la seva obra i on cada estiu se celebra un festival (amb entrades molt demandades i molt cares) dedicat exclusivament a portar a l’escenari les seves òperes. Però com que els comuns dels mortals no hi anem, tenir l’oportunitat de gaudir a l’estiu d’un passeig per la monumental tetralogia wagneriana L’anell del nibelung és una sort. Wagner imposa respecte si no el coneixes i especialment aquestes quatre òperes en una, però en l’actualitat tenim diverses maneres d’apropar-nos a elles. Podem, per exemple, tirar de plataformes com Spotify i fer un petit tast (no és cap sacrilegi, qui, de tant en tant, no entra per gaudir dels seus moments preferits?), tot i que entrar-hi a cegues no és el més recomanable i al final, tot sigui dit, per conèixer Wagner en tota la seva dimensió, cal capbussar-s’hi sense prejudicis i amb ganes. Com més l’escoltes, més el vols escoltar i millor entens tot el que pot oferir (ep, en teoria!).
L’any 1987 el director d’orquestra estatunidenc Lorin Maazel va fer una versió reduïda (diguem-ho així) de la tetralogia que va titular L’anell sense paraules. Es tracta d’un concert simfònic d’uns noranta minuts que aplega les millors parts instrumentals de l’obra. Els amants de Wagner, doncs, tenen l’oportunitat de gaudir-lo a mode de recordatori, de tast en petit format (petit si el comparem amb les quinze hores que dura L’anell del nibelung), mentre que els aficionats a la clàssica que no coneixen Wagner tenen aquí una bona porta d’entrada, almenys, a la seva música. Els puristes que pateixen atacs de cor cada vegada que retallen una òpera segurament no consideraran aquesta versió. La música és també democràtica.
El cas és que ahir al Liceu es va poder escoltar aquesta versió de Maazel amb direcció de Josep Pons a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Liceu. Cal dir, com recorda el compositor Pedro Pardo en el programa de mà, que l’objectiu d’aquesta reducció no era pas fer més digerible a Wagner, sinó descodificar-lo, manipular les seves òperes, rascar-les, per tal de treure a la llum aquell segon llenguatge que Wagner sempre amagava en les seves partitures. No debades molts wagnerians convençuts diuen que el millor de Wagner passa inadvertit a la majoria de persones. Per això, se suposa, cal escoltar-lo i escoltar-lo per entendre’l més i millor.
Dit això, Josep Pons va estar prou correcte en la direcció d’aquest Anell sense paraules. El públic va agrair generosament la seva lectura wagneriana, i jo sóc dels que pensen que a Catalunya no valorem prou la solvència d’aquest director nostre. Com que vaig arribar amb molta curiositat per veure com Pons intervenia en aquesta versió, de quina manera hi ficava cullerada, vaig sortir amb la sensació de què no es va voler mullar massa, de què es va limitar a fer una direcció correcta, el més neutra possible, cosa legítima, que no està malament, però que tampoc et deixa una experiència memorable. Cal entendre-ho, i pensar que dintre de la programació de la temporada del Liceu, aquest concert era una mena de cirereta per tancar el curs, un divertimento d’estiu agradable. El més important és que crec que aquesta versió funciona prou bé, que realment permet identificar amb prou claredat els leitmotivs wagnerians i fer una bona capbussada a la tetralogia, sense oblidar, és clar, que Wagner és molt més i que el millor és no perdre l’oportunitat de seguir amb L’anell sencer.
__________
L’anell sense paraules (Versió concert de L’anell del nibelung) / Richard Wagner / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica del Gran Teatre Liceu / Director: Josep Pons / Versió de Lorin Maazel / 25 de juliol de 2019 / www.liceubarcelona.cat
