Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit, quines havien estat les conseqüències físiques i emocionals de tot allò i com la música l’havia ajudat en el seu camí de superació. Bé, tot això dit de forma molt resumida. Des de la publicació d’aquella autobiografia, l’interès per Rhodes va augmentar a diversos països, cosa que vol dir més concerts, més entrevistes i més reconeixement. De fet, és habitual que les entrades volin cada cop que programa un concert de piano. Un es pot preguntar si aquest èxit és degut a què és un gran pianista o a la simpatia que ha aixecat ell com a ésser humà (perquè Rhodes cau simpàtic i només cal seguir-lo a les xarxes socials per veure que, a més, té un gran sentit de l’humor). En realitat no importa gaire quin és el motiu de què ompli auditoris amb tanta facilitat, perquè el que ofereix al final és música i això sí que és rellevant.
Posaré un exemple per explicar-ho. Abans d’Instrumental jo no tenia ni idea de qui era James Rhodes, tot i que m’agrada la música clàssica i m’escapo sempre que puc als concerts que es programen a Barcelona. Vaig llegir el llibre quan veia que tothom en parlava, i segurament aquest èxit era degut a la manera com el pianista explicava els abusos que va patir. Malauradament, estem acostumats a què els mitjans de comunicació expliquin casos d’abusos a menors, ens indignem, però poques vegades som conscients del que això significa realment. El més habitual és fer lectures superficials de les conseqüències que se’n deriven, però quan llegeixes el relat de Rhodes, et quedes de pedra. La realitat és tan complexa i les seqüeles tan greus i allargades en el temps, que és difícil que una peça d’informatius o una plana d’un diari t’ho pugui explicar bé. I, com bé diu l’autor, és molt important que se’n parli bé, perquè només sabent la gravetat de la situació podrem afrontar-la (com a societat) amb prou garanties i fermesa.
Un temps després de publicar Instrumental, Rhodes va escriure Fugas (Blackie Books), una mena de quadern de viatge on descriu com es desenvolupen les seves gires per Europa, parlant de les peces que interpreta, dels seus maldecaps, manies, fòbies i compositors predilectes, entre altres. Novament fa referència als abusos, però no d’una manera tant profunda, sinó perquè, per una banda, també forma part de la seva agenda fer xerrades sobre el tema i, per l’altra, perquè és inevitable, ja que és quelcom que encara té conseqüències en el seu estat d’ànim. Ara bé, he de dir –i aquí tanco amb l’exemple- que la lectura de Fugas l’he feta més per interès en l’aspecte musical que no pas per seguir aprofundint en l’aspecte dels abusos. Dit d’una altra manera, quan penso en James Rhodes, penso en música. En aquest sentit, seria meravellós que el pianista fes un llibre exclusivament de música, una invitació més extensa a conèixer compositors i peces. Ell, de fet, ja va escriure un només de música, però era una mena de manual per aprendre a tocar el piano. Jo penso en un volum més divulgatiu.
Alguns lectors m’havien dit que Fugas no era tan interessant com Instrumental, però això depèn de cada lector. Sota el meu punt de vista, són igual de d’interessants, només que són llibres de naturalesa diferent. He de dir, a més, que en cap moment he tingut la sensació de repetició, tot i que en algun moment recorda aspectes ja tractats extensament en el seu anterior llibre, però crec que això és perfectament normal. Com a apunt final, recomano escoltar les peces de música que l’autor va proposant i que teniu disponibles a Spotify. És una manera de posar una banda sonora al llibre, però també és una invitació a seguir descobrint l’apassionant món de la música clàssica.
