Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
No tinc el costum de ressenyar llibres que em regalen per si em llegeix la persona en qüestió i perquè, tot sovint, no els acabo. Ara, però, faré una petita excepció amb Si vols que t’estimin (Rata Llibres). En David Monteagudo no necessita presentació, el vaig descobrir amb Avui he deixat la fàbrica (Rata Llibres) i fou aleshores quan vaig destapar una ploma pulcra i polida que frisava i podia sortir-se’n amb cert refinament de qualsevol situació que demanés el text. Si ressenyo aquest llibre és perquè he conclòs el darrer capítol d’un nou gènere, la «literatura instructiva», i és que Monteagudo ha sabut fer de les instruccions d’un simple pa amb tomàquet —tampoc no cal ser cuiner al celler de Can Roca— un noble art creatiu.
Josep Pla, a qui li agradava molt fumar i solia menjotejar, escrivia sovint sobre cuina i menjar però atenent a tots els elements que l’envoltaven per crear d’un espai —la cuina— un escenari narratiu que li anés com l’anell al dit. L’empordanès deia que «ara es menja bé en algunes cases particulars –molt poques. Abans menjava bé tothom, pobres i rics. Ara, la cuina, cada vegada més rara, és tancada en les quatre parets d’una casa particular». És en aquestes quatre parets on Monteagudo desenvolupa principalment tot el llibre. L’autor, a diferència de Pla, fa de guia, de conductor d’un maldestre cuiner —jo mateix— que a penes sap fer un ou passat per aigua.
L’escriptor nascut a Galícia, gran cuiner segons la seva editora de llavors, aconsegueix que el lector no perdi de vista cap detall, tot fent que l’atenció al llibre i als fogons siguin inherents, com les paelles de 26 cm necessàries per a la truita de patates que dona el tret de sortida a un llibre de deliciós mestratge. Monteagudo sap barrejar històries i anècdotes amb les pautes i explicacions, i per cuinar l’ànec a la Batallé (en honor a l’editora) relata per esbarjo la dificultat de trobar cuixes d’ànec al supermercat, que la crisi afecta tothom, i que productes especials ja no s’hi troben.
Molts dels àpats tenen una història al darrere, i fins i tot l’autor es mulla per l’etern debat entre truita amb o sense ceba, i t’hi acompanya per dir-te que «ens donarà temps per tallar la ceba amb cura, amb precisió, sense cap mena de pressa», t’animarà a posicionar-te, perquè «diguem-ho d’una vegada, categòricament: la teva truita portarà ceba», i no s’estarà de criticar l’ortodòxia culinària de «neteja de sang» que alguns volen imposar. No solament trobareu receptes conegudes i us animo a què si voleu descobrir el secret de la truita de poma, els gambots a l’estil d’en Lluís (i la història) o la pasta a la Nabokov us hi endinseu, perquè aprendreu, xalareu, i sobretot descobrireu que de tot es pot fer literatura.
