Álvaro Muñoz. València / @alvaromunyoz
L’Àngel Casas presenta a Carta d’una desassossegada (Quaderns Crema) un magnífic recull de contes molt en la línia de Monzó i Pàmies, plomes fortes de la mateixa editorial. Sense cap eix fonamental, Casas s’empesca unes narracions breus, delicioses i diferents entre elles que m’ha permès llegir el llibre d’un sospir. El títol del recull dona nom al segon conte que ens presenta Casas, un intercanvi de cartes entre una consultora que treballa a la cadena Ser i una anònima desassossegada que li formula un seguit de qüestions que permeten tot el joc del món. El personatge anònim canvia de mentalitat amb cada carta i esdevé imprevisible davant els ulls perplexos de qui dona un consell i t’ho etziba a la cara tot arrugat. La tònica d’aquest conte es repeteix en tots els personatges, amb un interior que trenca el món que ens és conegut i uns comportaments que, com si fossen extrets de les narracions de Francesc Trabal, fan de l’excepcionalitat un món quotidià.
Un bon exemple d’aquesta anormalitat emocional la trobem al divertit conte okupalia, ¿digui? Aquesta narració relata la vida diària de quadre dones, de classe burgesa, que queden per jugar al pàdel dos cops per setmana al club de tennis. Oftalmòlogues virtuoses, parelles de directors de diari… Casas no evita la caiguda —a propòsit— en tots els tòpics que poden lligar els conceptes «diners», «club de tennis» i «sobretaula». Tot sembla comú, fins i tot avorrit, fins que no triga a aparèixer el tema dels seus habitatges, de luxe, és clar, però tres d’elles són okupes. És el més lògic, okupar, qui voldria pagar? La comicitat no s’hi atura a Entrevista amb sa eminència, on l’escriptor ens presenta un sacerdot que, lluny de ser un catòlic a ulls clucs, solament creu en Déu durant la seva jornada laboral. Ben mirat, ser sacerdot és un treball, com les persones que treballen a un banc i tenen un esperit anticapitalista però els ha tocat viure aquesta realitat. Amb el personatge principal, Casas sap canviar el registre i, mitjançant una figura inexistent avui dia, et fa reflexionar i aconsegueix que el lector hi participi de ple.
De mica en mica, Casas presenta debats més interns, de caire filosòfic, com pot ser el conflicte interior que té un taxista, qui en un primer moment es declara com a teòfob, però que després, per por, vol ser al costat dels guanyadors —millor dit, dels qui ell creu que poden guanyar una guerra— i s’interessa per l’islamisme més radical. Uns altres contes tenen un rerefons molt més crític, com és el cas d’El col·leccionista de sebagos, un dur judici a tots aquells monstres que estafaren pensionistes, deixant-los sense estalvis després de molta suor. Comptat i debatut, Carta d’una desassossegada us farà fruir per cadascuna de les seves pàgines. Torna l’estil Quaderns Crema, amb contes atractius, seductors, d’estil subtil i d’humor treballat.
