Els escrits íntims de Baudelaire

‘El meu cor despullat’ és un recull d’escrits de l’autor de ‘Les flors del mal’, que mostren els seus sentiments, pensaments i angoixes
Charles Baudelaire

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Recentment l’editorial Proa ha publicat El meu cor despullat (amb traducció i edició de Pere Rovira) volum que recull els pensaments i sentiments més personals de Charles Baudelaire. El projecte d’uns escrits íntims no va veure la llum com ell volia, ja que ho farà de forma pòstuma mitjançant tres seccions: Coets, Higiene i, per últim, El meu cor despullat. El present volum és una amalgama de l’esperit personal baudelarià que esclata per moments amb barreges de follia, baixa i alta estima, vesània i solitud. Una de les moltes virtuts d’aquest llibre és que no cal ser-ne cap mena d’expert en l’autor francès per endinsar-t’hi per la facilitat amb què Rovira estructura l’obra. Una breu Cronologia servirà de suport per veure de quina manera camina la seva Correspondència amb el seu tempestuós dia a dia. Els escrits íntims serveixen per conèixer una mica més Baudelaire, amb frases soltes, reflexions independents amb àpexs filosòfics que rumien sobre el seu món interior i que conformen el geni.

A Coets hom pot trobar de tot. Una barreja d’anades i vingudes que no tenen ni límits ni filtres. Algunes comporten certa polèmica («¿Què és l’art? Prostitució»), d’altres giren al voltant de Déu («Encara que Déu no existís, la Religió seria Santa i Divina» o «Déu és l’únic ésser que, per regnar, no necessita ni tan sols existir»). Baudelaire, com molts a l’època, arrossegava una misogínia que es fa palesa en algunes afirmacions categòriques en les quals no deixa opció al dubte: «Les nacions només tenen grans homes, a pesar d’elles, com les famílies». Malgrat que puguin ser d’interès —no ho dubto— no és estrany que una persona pugui sentir-s’hi perduda en un mar de frases inconnexes que condueixen el lector fins a la desorientació o l’avorriment si hi cerca una història amb tots els ets i uts.

Higiene ja és més connexa. Aquesta segona part parlarà de la conducta i la moralitat, amb una escriptura impecable i unes reflexions que condueixen al creixement personal. El Baudelaire que tothom coneix, aquell home llunàtic i esbojarrat apareixerà a El meu cor despullat amb atacs directes a persones i amb uns embats de còlera que, malgrat no ser defensables, dibuixen el geni en estat pur. La fúria i la passió amb què escriu cada línia són més que notables i demostren que paga la pena haver navegat per aquella mar inicial on hom s’hi pot haver perdut.

Sortint d’aquest fangar iracund hi ha la Correspondència, en la qual descobrim un Baudelaire més pausat, sensible i insegur sense deixar el seu ego desat enlloc. La riquesa històrica de les cartes a Madame Aupick (nom de soltera de la mare) és insòlita i contraresta de forma flagrant amb l’esperit vanitós anterior. El resum de les cartes es podria fer en un manoll de mots: un escriptor pidolaire que sempre somnia més del que aconsegueix. Les constants promeses són sempre —o gairebé sempre— incompletes. Si el seu cap està replet de 10.000 i 12.000 francs ell n’aconsegueix 1.000, els terminis mai no seran exactes, i els compromisos —escrits i orals— queden truncats per motius, a parer seu, aliens a ell. L’exculpació és constant en l’autor, qui no deixa de contraure malalties que conformen un cercle de peresa i desesperança del qual li és molt difícil sortir. Les figures de Madame Aupick, Víctor Hugo, Flaubert, Wagner, l’Acadèmia Francesa o la musa Jeanne Duval són un tast d’aquesta correspondència, tan sucosa com ben traduïda, que Pere Rovira ens presenta en forma de perfecta selecció.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES