Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquest mes, al canal Paramount he pogut veure la sèrie italiana sobre la famosa tetralogia «Dues amigues» d’Elena Ferrante, una escriptora de la qual, malgrat moltes especulacions, no se’n sap la identitat. Aquests llibres han tingut un gran èxit i s’han traduït a un gran nombre de llengües com el català a La Campana i el castellà a Lumen. Jo els vaig conèixer i llegir, d’una tirada, gràcies a una bona amiga lletraferida. No voldria entrar en valoracions qualitatives però no es pot negar que tenen encant, misteri, i un munt d’elements d’aquells que fan lectors. Crec, així mateix, que han estat unes novel·les llegides per més dones que no pas homes. És clar que les dones llegeixen més, sobretot narrativa, per raons que podrien motivar un ampli debat. Els clubs de lectura, com tantes altres activitats culturals, compten així mateix amb un més gran nombre de participació femenina que no pas masculina.
Les protagonistes són dues nenes, complementàries, rivals, diferents. La narració se situa a Itàlia, a la zona de Nàpols, durant els anys cinquanta. Aquestes nenes són tot just una mica més grans que no pas jo i per això m’he identificat força amb algunes situacions. Aquells barris italians, recreats per a la sèrie, no són tan diferents del Poble-sec de la meva infantesa. Les novel·les les acompanyen des que tenen vuit o nou anys fins a l’actualitat, gairebé, quan ja han complert els seixanta. La sèrie (que es pot trobar a la plataforma HBO i al web de Paramount) segueix força fidelment l’obra original però, com sol passar sempre, probablement no respondrà del tot al nostre imaginari lector. Els llibres són diferents per a cadascú però el cinema, la televisió, ens donen les coses fetes. Per això potser és millor gaudir de la sèrie sense esperar veure el llibre. La producció televisiva, amb un munt de bons actors i actrius, molt poc coneguts, ha accentuat la foscor i la sordidesa, una tendència que també percebo en determinat cinema català quan es tracta de reflectir temps com ara la postguerra.
Les novel·les tenen elements una mica fulletinescos, ho admeto, el que passa és que estan molt ben travats. Pel meu gust els dos primers llibres són millors que els darrers. Les novel·les han generat, a més, una obra de teatre de més de cinc hores que no sé si en algun moment podrem veure per aquí. En tot cas, aquests llibres s’han convertit en una mena de clàssic del nostre temps i em pregunto si unes històries semblants i tan llargues trobarien, per aquí, editor i difusió. Malgrat les valoracions que en puguem fer és aquesta una molt bona sèrie, s’agraeix que es passi en obert, i resulta un consol poder-ne gaudir aquests dies de confinament. Intento no mirar més d’un capítol o dos per dia. Espero que ens la passin seguida i sencera i que no ens deixin amb l’ai al cor, vaja. De tota manera, per motius que no explicaré, una mica amb l’ai al cor, al final, t’hi quedes.
Paramount ha passat la primera tongada, els dos primers llibres, la resta s’ha fet més tard i espero que en algun moment arribarà, també.