La pel·lícula islandesa Un blanco, blanco día, dirigida per Hlynur Pálmason, va ser una de les premiades al D’A Film Festival, que enguany s’ha celebrat a través de Filmin. La cinta, que es va endur el Premi Talents, està protagonitzada per un policia que, després de perdre la seva dona en un accident de cotxe, descobreix, endreçant les coses d’ella, que li era infidel amb un altre home. En principi no sembla que ho sàpiga gestionar, es queda com en xoc, però després s’obsessiona amb aquesta història i decideix que ho ha de saber tot. És per això que comença a seguir a l’amant de la seva dona, a qui ell coneix perquè comparteixen activitats d’oci, la qual cosa farà que la seva estabilitat emocional, ja afectada per la pèrdua de la seva dona, trontolli.
El festival ens presentava aquesta pel·lícula com una mena de fosc thriller existencial. No sé si diria que el thriller és el seu gènere, tot i que misteri sí que n’hi ha. La situació que retrata Pálmason no és nova, aquesta història de descobrir l’autèntica vida que tenia una persona propera quan mor ja s’ha tractat diverses vegades en cinema i literatura, i concretament el tema de les inesperades infidelitats de la parella desapareguda també. Ara bé, aquestes coses són tan universals que, encara que no siguin noves, segueixen generant interès. Més enllà del misteri que envolta a la dona desapareguda, aquesta necessitat que té el marit de saber què feia ella i per què ho feia quan semblava que tenien una relació perfecta, és especialment interessant perquè situa al personatge davant d’una mena de mirall i de moltes preguntes: estava vivint una mentida? Durant quant de temps? Les infidelitats implicaven que l’amor ja s’havia acabat?
Sigui el cas o no, aquest tema de descobrir que la relació que tenies no era com pensaves connecta amb el tema dels secrets i amb allò de què mai acabes de conèixer del tot la persona amb la qual comparteixes la teva vida. Estimular l’espectador a enfrontar-se a reflexions existencials com aquestes fa que la pel·lícula funcioni, perquè la història en si –com deia- no és gaire original. Sí que ens resulten originals els paisatges boirosos islandesos i suposo que també ajuda el fet de veure que en un país tan diferent del nostre hi ha neguits i frustracions que són iguals arreu del món. He passat una bona estona veient Un blanco, blanco día, trobo que el director ha sabut fer de la senzillesa virtut i, a més, els minuts finals són especialment colpidors. En una atípica edició del D’A Film Festival, en la qual m’enduc més decepcions que sorpreses, aquesta pel·lícula es de les que funcionen raonablement bé.
