Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Sembla que la situació ha fet que revifés la lectura d’un llibre que ja té molts anys, La pesta, d’Albert Camus, publicat per primera vegada l’any 1947. En castellà es compta amb moltes traduccions, la més emblemàtica és la de Rosa Chacel (Edhasa) i, en català, amb la de Joan Fuster de principis dels seixanta (labutxaca). No cal dir que, si és possible, el millor és acostar-se directament a l’original. Per a més facilitat de lectura existeixen audiollibres gratuïts, penjats a YouTube, i força interessants. Recentment el grup Penguin Random House ha publicat també una versió digital d’aquest títol i ha anunciat la propera publicació, en format paper, d’altres llibres de l’autor.
Vaig llegir el llibre fa molts anys, era molt jove i aleshores no vaig establir, com és lògic, relacions entre aquella situació i la nostra. Fins fa, com qui diu, quatre dies, el llibre em resultava més aviat metafòric. Tot i que Camus havia tingut notícies d’epidèmies reals expliquen que tot plegat és una mena de metàfora política, relacionada amb l’ocupació nazi de França. Malauradament l’escriptor va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat el seu pensament o què ens hauria pogut explicar, més a fons, sobre aquest llibre, considerat una novel·la, tot i que es tracta d’una novel·la molt especial. Moltes situacions del llibre ens remeten a l’actualitat, amb grans diferències, aquella és una pesta localitzada en una ciutat i ara ens trobem amb un problema universal. L’assistència mèdica, amb totes les seves limitacions, ha millorat força. I, de forma inevitable, el llibre mostra ombres incòmodes, lligades a la mentalitat de l’època, les dones son gairebé invisibles, tenen un paper poc rellevant, no parlen, pràcticament. I la població autòctona, considerant que som a Orà, no surt per enlloc, crec que tan sols en un breu comentari sobre el mal estat, mèdicament parlant, de la gent àrab (sic).
He escrit en diferents ocasions sobre Camus, home brillant, atractiu, humanista en constant evolució, i que, amb el temps, ha estat més valorat que Sartre. Els orígens de tots dos eren diferents, és clar. Expliquen que, en el fons, el que li passava a Sartre és que Camus tenia més èxit amb les dones i més bona planta, les gelosies d’aquest tipus no son cap bestiesa i expliquen moltes crítiques absurdes i moltes rivalitats suposadament intel·lectuals. Aquella França, avui, em resulta molt menys mítica que quan era jove i imaginava existencialistes ben peixats fumant en soterranis plens de fum i d’alcohol, mentre Juliete Greco cantava coses com ara Le temps des cerises i un pintor de Montmartre feia retrats al carbonet, fins i tot enmig de la penombra.
Camus no va conèixer del tot el tema del problema algerià, tot just va començar a saber com anaven les coses i es mostrava molt inquiet, ben conegut és aquell comentari, sovint mal explicat i tret de context, sobre la possibilitat de què la seva mare patís un atemptat terrorista, i de què entre la justícia i la seva mare, ell triava la mare. Ell era partidari d’una Algèria en pla d’igualtat amb el continent però, això sí, francesa. Sobta pensar com gent intel·ligent i brillant no s’interessava gaire per la cultura de fons del país colonitzat. Malgrat tot, Camus s’aprecia perquè se’ns mostra -i potser m’equivoco- com algú poc dogmàtic, amb coratge per canviar d’idees i de tendències, si cal. Tenia iaia menorquina, com és ben sabut. I al discurs del Nobel va lloar el seu mestre de primària, gràcies al qual va aconseguir seguir estudis superiors, poques vegades ens han dedicat un discurs tan rellevant, la veritat.
Un altre tema present al llibre és el de la presència o no de Déu i la possibilitat d’una ètica laica. Avui sembla aquest un tema superat però a molta literatura de fa algun temps era una qüestió recurrent. Avui sabem que, sense Déu, es pot viure, fins i tot, molt millor, i que no tot està permès, ni de bon tros. En tot cas a La pesta hi convergeixen molts temes gens menyspreables, encara avui, o, sobretot, avui. Com ara el debat, reobert aquests dies, entre la necessitat de control dels poders i la llibertat personal i individual, la qual, en determinades situacions, acaba reduïda a ben poca cosa, i tots contents, a més a més.
