Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Una de les coses magnífiques de cites culturals com la del D’A Film Festival és que pots descobrir pel·lícules de diversa procedència que, d’altra manera, segurament no ens arribarien. Una d’elles ha estat la cinta romanesa Monsters, òpera prima del director Marius Olteanu (Bucarest, 1979) protagonitzada per una parella que, després de deu anys casats, travessa una profunda crisi que fa que es replantegin la seva relació. Tot passa durant un dia en la capital del país: ella es resisteix a tornar a casa a dormir i demana al taxista que la porta quant li cobra per voltar amb el cotxe tota la nit. Una vegada fixada la tarifa, els dos parlen de qüestions sense importància, però també comparteixen algunes confidències. Per la seva banda, el marit ha quedat, a través d’una aplicació de cites, amb un home per tenir sexe.
Ni ell ni ella tenen, segurament, la vida que voldrien, però no veuen cap altra sortida. Tot i que en algun moment es diuen que s’estimen o que es troben a faltar, en el fons no sabem si el que estimen és la zona segura, la zona de confort, en la qual viuen però que, en essència, tampoc els satisfà. Ella també ha tingut una aventura amb un altre home i de l’aventura homosexual d’ell entenem que, si no ha tingut més capítols, és perquè l’altre no li ha donat gaire més joc que una nit de passió. Com passa sovint en les crisis de parella, a vegades es té clar que tot està acabat i es fa alguna bogeria que connecta breument amb la vida alliberada que es voldria tenir, però després arriba el remordiment, la inseguretat, la por i l’habitual passa enrere per tornar a terra ferma. Més enllà d’una crisi de parella, però, trobo que Monsters és una pel·lícula sobre dues crisis personals en una societat que vol modernitzar-se però que encara viu ancorada a certes tradicions, formes de pensar massa retrògrades o una moral una mica encotillada.
Segurament ell és un homosexual que no s’atreveix a ser-ho i ella una dona que no encaixa en la societat en la qual viu o que no se sent satisfeta del que aquesta societat li ofereix. Passa en moltes parelles -també en l’Occident més avançat- que acaben trobant una mena d’encaix, aprenen a mirar cap a un altre costat i es fan companyia, però això no garanteix la felicitat ni evita futures crisis. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula semblen ànimes que clamen per tenir una vida diferent però quan fan la primera passa, ràpidament veuen l’abisme davant seu. Trobo que amb aquesta primera pel·lícula Marius Olteanu ha fet una tasca prou digna i ha aconseguit transmetre de manera molt realista aquest neguit vital, segurament més el d’ell que el d’ella. A través de l’aventura del marit amb un altre home, accedim a la sordidesa d’un món de secrets, fantasies, riscos i moltes frustracions, que és aquesta part del món gai -que també tenim al nostre país- que viu encara d’esquena a la normalitat i les llibertats.
Interessant, doncs, aquest debut del director romanès que ens ha presentat el D’A Film Festival que ja ha tancat edició i que enguany s’ha pogut seguir a través de la plataforma Filmin, donat que les circumstàncies sanitàries han fet impossible una celebració normal als cinemes. De Romania ens arriba, de tant en tant, alguna nova pel·lícula i algun nou creador -escriptor o director de cinema- que ens engresquen però trobo que mirem poc les propostes d’aquella part d’Europa. Romania ha patit episodis històrics complicats durant aquest segle XX, la dictadura de Ceaucescu (que es va allargar fins al 1989) va ser molt dura i trenta anys després la societat encara lluita per consolidar les seves llibertats. Val la pena parar atenció a pel·lícules com aquesta que aposten per posar l’ésser humà al centre de tot.
