Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, «baricentre» vol dir: en física, «centre de gravetat», i en matemàtiques, «punt on es tallen les mitjanes d’un triangle». No obstant això, en aquesta novel·la d’Hernán Migoya (Ponferrada, 1971) significa memòria i representa un centre comercial que actua com una força d’atracció al voltant de la qual gira la vida del protagonista. Baricentro (Reservoir Books) no és una autoficció ni unes memòries, tal com se’ns adverteix al principi, sinó una novel·la, encara que el seu protagonista es digui Hernán i comparteixi moltes similituds amb l’autor.
Hernán és un home que, ocasionalment, torna del Perú, on treballa, a la seva casa d’Espanya. Allà hi troba els seus pares, ella amb càncer i ell amb Alzheimer, llavors la malenconia i els records s’apoderen d’ell. A partir d’això, el protagonista narra en primera persona els seus anys d’infància i joventut a Barberà del Vallès. Al llarg de la novel·la, hi trobem les experiències i anècdotes d’un jove en un barri obrer en els anys vuitanta i noranta. Els breus capítols ens van mostrant l’aprenentatge i l’evolució de la vida del protagonista, mentre el pas del temps i la comprensió de qui érem i qui som ara se’ns claven com un ganivet. Tornar a casa i trobar les persones que més estimes arrasades per la malaltia i abandonades per aquella joventut d’abans destrueix l’ànim. No obstant això, Baricentro no perd l’humor.
La vida del jove Hernán també permet entreveure una oda a la seva mare entre aquestes pàgines, així com els elements socials principals de l’època, com la immigració a Catalunya des d’altres zones d’Espanya. La integració social i l’adaptació a una nova llar s’uneixen a la personalitat del jove Hernán, un nen a qui li agrada la lectura, la qual cosa a vegades és motiu de burla cap a ell. Baricentro és una novel·la d’aprenentatge que parla de tu a tu al lector, on hi trobem també temes com l’assetjament escolar que pateix el noi llest de la classe en una Espanya encara en reconstrucció.
A més de la lectura i l’estudi, el protagonista també desenvolupa gran interès per la música i el cinema. Més endavant, el jove Hernán s’ha convertit en adult i ens narra la seva formació de periodista i les seves primeres pràctiques laborals. És llavors quan el ritme de la novel·la s’alenteix. Les seves sortides per discoteques i els seus desitjos de tenir parella desemboquen en la tensió entre ser un noi correcte i voler alliberar-se de tota correcció. Aquesta lluita en el seu interior i la realitat d’un present decebedor submergeixen el narrador i el lector en un gran estat de pesar.
Entre cançons de Jorge Negrete i Rocío Dúrcal es mouen diverses vides, en petits fragments i breus fotogrames, des dels seus fonaments fins al seu progressiu ensorrament. El pas del temps no deixa canya dreta i ens mostra un paisatge desolador de persones colpejades per la vida però que segueixen caminant, a pas lent, qui sap cap a on. En aquesta novel·la, no sabem què pot estar basat en fets reals i què no, però tot és bellesa i malenconia.
Aquesta és una història emotiva que retrata els trastorns que deixa la vellesa. Fer-se gran depara incerteses i, sens dubte, disgustos. El més bonic de llegir un llibre és que, de vegades, el lector es troba a si mateix o al seu jo del passat en les accions o pensaments del protagonista. Baricentro dibuixa un marc comú on hi cap tota una generació, però que també impacta al cor de les generacions més recents. Ningú està exempt de l’inexorable pas del temps, que a vegades se’ns presenta enverinat.
