Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Els dies robats (La Campana en català amb traducció d’Helena Aguilà i Ediciones B en castellà amb traducció d’Ana Ciurans) incideix en un tema habitual en la literatura: el retrobament, físic i sentimental, entre un pare i un fill d’onze anys, separats des que el nen era petit. El fill té un record esvaït del dia en què, durant les vacances, van detenir el seu pare. Després la seva mare va morir i ell va anar a viure amb uns oncles i un cosí de la seva edat, l’estimen, li agrada l’escola, però, de sobte, torna el pare i se’l vol emportar uns dies amb ell, cosa que, legalment, pot fer.
El llibre esdevé aleshores la narració del viatge que fan pare i fill, al llarg del qual el nen, ja en una edat en la qual t’adones de la realitat i comences a copsar el mon que t’envolta i les seves misèries i paranys, coneixerà el que va ser la vida del pare i, tot i el rebuig que li provoca en alguns moments, acabarà per estimar-lo i, fins i tot, s’identificarà amb ell en alguns moments. El millor de la novel·la és la veu d’aquest nen que es fa gran, ell és qui ens explica la història i, en fer parlar algú d’aquesta edat, pot passar que el llenguatge grinyoli o que ens sembli poc versemblant. En aquest cas no passa això, entenem el que aquest nen, que es mou entre una infantesa que s’escapa i una maduresa que encara no podrà assolir, sent i pensa.
També entenem aquest pare, amb una vida entre la marginalitat que no pot defugir del tot. Podem percebre com acaba, ell mateix, per conèixer i estimar aquest fill que, al principi, tan sols li sembla útil per assolir els seus objectius, en aquest viatge inquietant cap al sud del país. Guido Lombardi (Napols, 1975) és un home de cinema, guionista i director. En el cas d’aquesta història, el text procedeix, de fet, d’un guió de cinema que li va semblar que pagava la pena desenvolupar en forma de narrativa més extensa.
El llibre ha retornat al cinema i ha estat la tercera pel·lícula del director del qual, de moment, aquí no n’hem vista cap. Les relacions entre cinema i literatura són avui habituals i estableixen vasos comunicants que ens fan superar aquells debats absurds sobre qualitats i procedències. En tot cas és aquest un llibre molt ben escrit, amb imatges que palesen l’origen professional de l’autor, potser poc original pel que fa a l’argument, però tendre i evocador. Un llibre de creixement i maduresa, a l’entorn de les relacions complexes que s’estableixen sovint a dins del mateix nucli familiar.
