Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
Queden enrere els anys de presidència, però la maquinària dels Obama no s’atura. Convertits primer en productors de continguts audiovisuals, en una aliança amb el gegant Netflix, van entendre que el seu missatge no es podia perdre i que encara tenia la possibilitat d’arribar a més gent. Després, Michelle Obama va signar la seva autobiografia, La meva història (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), convertida en el llibre de memòries més venut de la història. És un text recomanable que encomana vitalitat i que resumeix, en ocasions amb pinzellades de la més pura novel·la nord-americana, la vida d’una noia negra de família de classe mitjana que, malgrat les dificultats i els obstacles socials, acaba assolint els seus propòsits personals i laborals. Acabarà esdevenint Primera Dama del país amb convicció tot i no haver-ho desitjat mai (de fet, repeteix una vegada rere l’altra que no li interessa la política i que no comptin amb ella com a futura candidata a la presidència). En les pàgines, s’intueix una Michelle irònica, perspicaç i divertida.
En paral·lel, l’autobiografia de Barack Obama, Una tierra prometida (Debate), és menys personal i enèrgica, però no per això mancada d’interès. Ens trobem davant d’un document històric que descriu els moments més rellevants de la primera meitat del mandat de la seva presidència. En el prefaci es justifica per la gran extensió d’aquest primer volum: «Calculava que ho podria explicar tot en unes cinc-centes pàgines (…) Podríem dir que el procés d’escriptura no va transcórrer exactament com jo havia previst.» El relat, de fet, es compon de gairebé nou-centes pàgines dividides en set parts. Obama comença fent un recorregut vital pels anys de joventut, explica com va conèixer Michelle i s’enfronta als seus inicis maldestres en el món de la política. Confessa la dificultat per trobar una retòrica eficaç en aquells primers anys. A poc a poc, anirà guanyant confiança i aconseguirà forjar un discurs emocionant per a. la Convenció Nacional Demòcrata del 2004: «Arriba un moment en el discurs en què trobo la meva cadència. El públic s’està en silenci en lloc d’exaltar-se (…). Hi ha una mena de sensació física, un corrent d’emoció que va i ve entre el públic i tu, com si les seves vides i la teva de sobte s’haguessin entrellaçat.»
Més endavant, descriu moments en plena campanya de les primàries del Partit Demòcrata. Agradarà a aquells que vulguin saber sobre els secrets de l’assessorament polític i de les jugades més brutes per desemmascarar el rival. En aquest punt, la més malparada és Hillary Clinton (i, per extensió, el seu equip). Sorprèn que, després de les trifulgues, Obama apostés per l’exrival com a Secretària d’Estat de la seva administració. Al llarg del llibre, l’acaba defensant com a gran política i no s’estalvia els detalls de com li va costar que Hillary acabés acceptant el càrrec. L’actualitat ha fet que tinguin un interès rellevant els moments en què parla de Joe Biden. Tot i no estar-hi sempre d’acord, Obama elogia Biden per la seva llarga experiència, pel seu paper indispensable en l’administració i per ser sovint la nota discordant en la presa de decisions: «Joe era pura calidesa, un home sense inhibicions, feliç de compartir tot el que li passava pel cap.» És precisament aquesta manca de filtres la que en alguna ocasió, explica, li havia provocat més d’un maldecap durant la campanya a la presidència.
Ja convertit en candidat demòcrata, Obama inicia la seva carrera cap a la Casa Blanca contra el republicà John McCain, a qui descriu com un polític honest però insegur i poc familiaritzat en assumptes econòmics. Obama s’atreveix amb una afirmació contundent: si pogués tornar enrere, segurament McCain no hauria escollit la populista Sarah Palin com a companya de viatge. Durant les pàgines posteriors i fins al final, Obama, ja investit president dels Estats Units, comenta els seus primers anys de mandat. Conscient del que la gent espera d’ell, assumeix, segurament a mode de disculpa, que no serà capaç de superar les expectatives marcades. En aquest sentit, és remarcable la reflexió que fa durant un viatge oficial a Egipte quan veu una imatge tallada en una de les piràmides d’un home que té les seves mateixes faccions. Es pregunta qui deuria ser aquell home i què deuria haver fet i conclou que ja no en queda res. S’adona aleshores que qualsevol discurs que faci, llei que aprovi o decisió que prengui viuran el mateix destí: es diluiran. Tot plegat no depèn del que faci una persona, diu referint-se a ell mateix, sinó que és el resultat d’una acció col·lectiva. Durant un temps tot allò que fem és a les nostres mans però després cal passar el relleu a la següent generació.
També parla de política internacional i és en aquest moment en què el llibre guanya interès per les opinions que expressa i les confessions que realitza. En plena crisi econòmica mundial, les trobades amb la resta de líders són habituals i s’atura a descriure a cadascun d’ells amb tot de detalls. Parla, per exemple, de la disputa entre la coherent Merkel i l’egòlatra Sarkozy; de l’hospitalitat del president rus Medvédev, que contrasta amb la fredor i l’enrocament de Putin; del protocol dels emperadors del Japó; de la bona sintonia amb Cameron; del passotisme de Mubarak; o de la impossibilitat de comunicació amb el líder xinès Hu Jintao, entre d’altres. En algun moment també es refereix a Donald Trump, a qui menysprea pel seu baix to i per la seva necessitat de voler cridar sempre l’atenció. Obama recorda que durant el sopar de Corresponsals del 2011 a la Casa Blanca, va fer un discurs ple d’acudits sobre el magnat, que seia entre els assistents. Obama diu: «Trump restava en silenci i dibuixava un somriure forçat. No podia imaginar-me què li va passar pel cap durant els pocs minuts que em vaig estar burlant d’ell en públic.»
El llibre aprofundeix en episodis mundials i a vegades sembla més un tractat d’història que una biografia. Dedica un gran nombre de pàgines a parlar del sorgiment de la primavera àrab o de l’evolució de la política russa des del període soviètic fins a l’actualitat. Es posiciona clarament i, enmig dels conflictes bèl·lics on continuen involucrats els Estats Units, es pregunta si és de debò mereixedor del Premi Nobel de la Pau. Una bona part dels capítols serveixen per evidenciar el camí ple d’obstacles cap a l’aprovació de l’anomenat Obamacare, un dels orgulls de la seva administració. Reconeix en aquestes pàgines, novament, que no era el programa que havia promès i que potser decebrà aquells que en tenien tantes esperances.
L’autobiografia conclou amb la captura de l’enemic del país: Osama Bin Laden. Segurament és la part que més recorda a la literatura d’acció o, més aviat, a les pel·lícules d’artificis sobre la Casa Blanca. Al final, després dels esforços i de tot el secretisme per no frustrar l’operació, Obama reconeix sentir-se alleugerit mentre l’alegria i el fervor omplen els carrers de tot el territori. Ell, però, ho diu ben clar: «Malgrat l’orgull i la satisfacció que sentia per l’èxit de la nostra missió a Abbottabab, la veritat és que jo estava més eufòric la nit que es va aprovar el projecte de llei d’atenció sanitària.» Una conclusió aquesta que vol remarcar que la política no és només per marcar fites en la història, sinó per fer passes cap endavant.
