Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
L’amor i l’estiu semblen dos elements inseparables. Hi ha cançons que li canten a l’amor d’estiu i novel·les que el recreen. Vestida de corto (Nórdica amb traducció de Blanca Gago) és una d’elles, gràcies a la qual Marie Gauthier (Annecy, 1977) va guanyar el Premi Goncourt de Primera Novel·la el 2019. Narrada en tercera persona, Vestida de corto està protagonitzada per Félix, un jove de catorze anys que, a l’estiu, va a un poble francès a treballar. S’allotja en una casa on viuen un home i la seva filla, Gil, de la qual s’enamora. Ella és dos anys més gran, és més madura i independent i sembla mostrar desdeny cap a ell. No obstant això, l’amor d’estiu altera qualsevol i tot és possible. A més, el treball físic que Félix realitza durant tot l’estiu li forma un cos herculi que potser aconsegueixi atreure l’atenció de Gil.
L’estiu, el poble i l’adolescència són els ingredients principals d’aquesta història a la qual no li manca cert erotisme. És, així mateix, una novel·la d’aprenentatge on Félix deixa enrere la infància i avança cap a l’adolescència. Experimenta noves sensacions, sobretot sentimentals, i desfà vincles per enfortir-se emocionalment en la distància i en el deseiximent familiar. Encara que l’ambient no és tòrrid, l’estiu actua amb èmfasi en el poble i en la casa, dos elements amb força en la història. Félix i Gil són dos joves que, tot i estar a prop durant aquesta època estival, per les seves tasques se senten lluny i no coincideixen tant com Félix voldria. Cap dels dos gaudeix en realitat de l’estiu, ja que ell realitza feines físiques constants i Gil també treballa i fa les tasques de la llar.
Quan coincideixen, hi ha un ambient silenciós entre ells, com si es mesuressin i calculessin el següent pas a donar, sobretot Félix, ja que Gil sembla ignorar-lo més. El desenllaç és previsible, però Gauthier segurament n’era conscient, perquè el més important no és descobrir cap misteri, sinó fer gaudir el lector del viatge i de les sensacions del jove Félix davant la presència eròtica de Gil. L’autora posa el focus en les descripcions, nodrides de molta adjectivació. Els diàlegs són més aviat escassos i aïllats.
Gauthier no dibuixa una jove estereotipada que viu per lluir el seu cos i agradar, encara que en certa manera això és el que aconsegueix. Gil troba a faltar la seva llar i, al mateix temps, anar-se’n. Félix, per la seva banda, espera algun indici d’ella que li demostri que l’interès és mutu. L’atenció que Félix posa en Gil és l’eix central de la novel·la. Més enllà d’ells, només el personatge del pare d’ella té cert desenvolupament en aquesta breu història, la mare, en canvi, no apareix mai, i la de Félix només un cop al principi. En la novel·la destaquen les paraules que, com un rumor llunyà, et transporten lluny d’on ets i més a prop d’aquest desig inabastable. Quan el fred arribi al cor i deixi enrere l’estiu, només el record de la calidesa del llit en companyia aconseguiran reconfortar-lo.
