Ibon Martín: «L’odi és un motor present en tots nosaltres»

L'autor basc publica 'La hora de las gaviotas', novel·la negra que gira al voltant de l'assassinat de diverses dones
ibon martin

Patricia Tena. Barcelona


Ibon Martín (Donostia, 1976) sempre ha estat un enamorat del paisatge i la geografia basca i durant anys va dur a terme un projecte personal que el va portar a editar guies de viatge. El 2019 va publicar La danza de los tulipanes (Plaza & Janés), on presentava a la Unidad de Homicidios de Impacto (UHI) de la Ertzaintza, coordinada per la suboficial Ane Cestero. Al seu últim llibre, La hora de las gaviotas, recupera aquest grup de policies per investigar un nou crim per la geografia basca. Durant segles milers d’homes amb uniformes militars han desfilat a les festes patronals de l’Alarde, que commemora la resistència del poble al setge francès de 1638. Però fa vint-i-cinc anys un grup de dones va demanar incorporar-se a la desfilada en igualtat de condicions. Des de la seva reivindicació, cada any aquesta festa compta també amb una comitiva mixta, que és rebuda entre aplaudiments, però també protestes per part dels defensors de la versió tradicional. A la seva novel·la, Martín porta més enllà aquest conflicte verídic i inventa que en una de les edicions un assassí aprofita per matar una de les participants enmig dels aldarulls. Malauradament no serà l’única dona morta en els següents dies. Els membres de la UHI començaran una investigació on, a més de desafiar un perillós psicòpata, hauran d’enfrontar-se a alguns dels seus propis dimonis personals.

 

La hora de las gaviotas comença amb una dona assassinada durant la desfilada de l’Alarde. Per què va decidir que fos aquest el punt de partida?

Fa anys que un grup de dones va demanar participar en una desfilada en la qual, tradicionalment, només hi participen homes. Un 8 de setembre estava jo entre el públic i em van sorprendre aquells crits i intents de boicot per part dels qui consideren que les dones no han de desfilar-hi. Em va horroritzar i vaig tenir clar que volia explicar-ho en una novel·la. Aquella tensió i aquell odi em servien com el detonador d’una història que es desenvolupa en un dels paratges més macos de la costa basca.

De fet, al final del llibre explica que l’edició de 2020 de l’Alarde va ser la primera sense aldarulls, senzillament perquè no es va celebrar a causa de la pandèmia de la Covid.

Aquesta escena es repeteix des de fa vint-i-cinc anys. Des de llavors la bretxa no ha fet més que créixer i avui dia se celebren dues desfilades. Malauradament, la que exclou la dona rep molts aplaudiments, mentre que la desfilada mixta pateix el boicot dels intolerants. Com en tants altres casos, la tradició és la excusa que s’utilitza una i altra vegada per frenar la incorporació de la dona en condicions d’igualtat.

Li agrada dir que les seves novel·les pertanyen al gènere euskandinau. Per què creu que, tant en la novel·la negra escandinava com en la basca, tenen tant protagonisme el paisatge i la climatologia?

El gènere euskandinau, fusió del noir escandinau i el basc, em permet esprémer al màxim les històries. El clima ajuda, per suposat, però no és gratuït. Ara,  si volem que el lector es traslladi realment a la costa basca no pot faltar el xim-xim o la boira, perquè ens acompanyen als habitants d’aquesta zona cantàbrica durant gran part de l’any. Un altre element que no pot faltar és un paisatge agrest, bonic i dramàtic al mateix temps, en el qual s’obren pas els petits pobles mariners. Necessito localitzar aquest tipus d’indrets a les meves trames, em sento molt còmode passejant la tensió pels seus carrers amb olor a salnitre.

Anteriorment s’havia dedicat a la literatura de viatges i havia editat algunes guies. Com l’ha influït aquesta experiència?

Han estat més de deu anys enfocats a la divulgació dels millors indrets del País Basc, els Pirineus i Catalunya. Això es porta a la motxilla, que està carregada de paratges que m’han captivat i que em demanen a crits convertir-se en escenaris de novel·la.

Llavors, què ve primer: l’elecció del paisatge o de la trama?

L’elecció de l’entorn és la gènesis, amb el qual comença tot. Primer venen les llargues passejades buscant tots els secrets dels escenaris escollits i només després arriben els personatges, amb les seves trames entrellaçades i les seves històries personals. En aquesta ocasió he escollit Hondarribia, amb el seu far, les seves cales secretes, el port… Tampoc falten Hendaia i Biriatu. La bellesa d’aquesta badia fronterera és tal que ofereix un contrast perfecte amb l’horror dels crims que esquitxen aquestes pàgines.

Després de La danza de los tulipanes, aquest és el segon llibre seu que protagonitza la Unidad de Homicidios de Impacto. Existeix realment aquesta unitat? En quins aspectes es diferencien d’altres que també investiguen homicidis?

No existeix aquesta unitat a la Ertzaintza, però em va semblar una bona idea crear-la. És una unitat especial que es dedica a investigar els homicidis que generen un gran impacte social i mediàtic tant important que és necessari tractar els casos amb major rapidesa i sensibilitat.

La suboficial al càrrec és Ane Cestero. Després de molts anys llegint thrillers protagonitzats per detectius homes, és el moment de donar pas a les investigadores dones?

Em sento molt còmode amb ella com a protagonista. M’agrada la seva decisió i el seu compromís amb la societat, els mateixos que a vegades la porten a saltar-se les normes per detenir al culpable. A més, el fet de tenir una dona protagonista em permet enfrontar-me als problemes afegits que una dona té al món laboral.

Normalment, en aquest tipus de novel·la també es presenten les lluites internes que, tant ells com elles, tenen contra els seus propis fantasmes o traumes. És imprescindible compartir-los per recordar al lector que també són vulnerables?

Aquí entra un factor important en la novel·la que és l’emoció. Els protagonistes són policies i a vegades tinc la sensació que veure’ls amb l’uniforme els deshumanitza d’alguna manera. A mi m’agrada tot el contrari: ressaltar que són humans i tenen els seus problemes quotidians, traumes infantils, pors, il·lusions, com qualsevol de nosaltres. Tinc clar que això vull que estigui molt present a les meves novel·les.

A La hora de las gaviotas apareixen diferents subtrames centrades en el passat d’alguns personatges com el de la família d’Ane o del seu superior, Madrazo. Els fantasmes del passat no ens abandonen mai?

Crec que el passat sempre torna. Si en la configuració del nostre caràcter han jugat un paper destacat les vivències de la nostra infància i la nostra joventut, també ha de ser així pels personatges d’un llibre. Quan creo els protagonistes, el primer que faig és idear un passat per a ells. Potser no arribaré a explicar tots els detalls al lector, però em serveix per saber com hauria de respondre el meu personatge davant una situació determinada.

Un dels temes principals és la violència de gènere. Com a escriptor creu que té una certa responsabilitat d’aprofitar la seva veu per fer denúncia o conscienciar? 

La violència masclista és un dels mals més greus que afecta la nostra societat. Veiem setmana rere setmana com els casos apareixen als informatius, però sovint tinc la impressió que tan aviat apareixen, cauen en l’oblit. D’alguna manera estem insensibilitzats davant una violència que està molt més a prop del que volem admetre i això m’aterra. L’estadística més simple ens indica que és més que probable que un dia qualsevol, de camí a la feina, quan treus les escombraries o després de prendre una cervesa amb els amics, et creuis amb un maltractador. En canvi, tenim molta més por a trobar-nos amb un assassí en sèrie, que és menys probable. Crec que hem de reflexionar sobre això.

L’odi és un sentiment que sempre apareix en la novel·la negra perquè és el que mou a l’assassí a cometre els seus crims. Però al seu llibre també parla de l’odi que senten altres personatges, no necessàriament antagònics, i com lluiten per mantenir-lo a ratlla.

L’amor i l’odi són els sentiments més poderosos amb els quals conviu l’ésser humà. La novel·la tracta de molts temes, però aquest seria el factor comú que trobem en totes les trames. Volia mostrar que l’odi és un motor present en tots nosaltres, que pot sentir qualsevol. Per això tots els personatges s’enfronten, d’una manera o una altra, a aquest obscur influx, a aquell instant decisiu en el qual senten la temptació de creuar la línia que ja no et permet tornar enrere.

Ja fa uns quants anys que la novel·la negra és un gènere que té molt èxit entre els lectors. Com intenta diferenciar-se de la resta?

Tinc la impressió que, en un món que va massa de pressa com l’actual, i en el qual la lectura competeix amb les incomptables distraccions que ens ofereixen les pantalles, necessitem lectures àgils, que ens absorbeixin des de la primera pàgina. I aquí trobem la novel·la negra. A les meves, per exemple, m’agrada introduir un assassinat en les dues o tres primeres pàgines. Declaració d’intencions! Després està el repte de saber mantenir aquesta tensió, és clar. Però això és un altre tema.

Com a lector també és el seu gènere preferit?

M’agrada molt Pierre Lemaitre, el seu llibre Irene és meravellós. Una història dura i descarnada com tot el bon noir francès. Domingo Villar i  les seves costes gallegues també m’encanten. Us recomano especialment La playa de los ahogados, que és magistral.

Tenint en compte el protagonisme que té el paisatge basc a les seves novel·les, ha pensat fer algun tipus de ruta guiada pels escenaris dels seus llibres? El  turisme al Valle del Baztan va augmentar considerablement després de la publicació de la trilogia de Dolores Redondo, per exemple.

Molts lectors m’escriuen per preguntar-me si algun dia hi haurà visites guiades pels escenaris dels llibres. El problema és que no m’agradaria delegar en una tercera persona aquestes visites, perquè el que seria veritablement enriquidor és que el guia fos el propi autor. Estic pensant la manera de fer-ho, però sí que puc dir que entra en els meus plans a mig termini.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES