La fatídica era del postmodern Donald Trump

A 'La muerte de la verdad', Michiko Kakutani analitza com les mentides del republicà han fet camí entre la societat
Donald Trump
Foto: Viquipèdia.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Una de les preguntes que més s’han fet els periodistes i analistes polítics després de la derrota de Trump en les eleccions nord-americanes és si amb el canvi de govern s’acabaria el trumpisme. Sembla que hi ha prou consens a assegurar que el trumpisme sobreviurà, que ell mateix es tornarà a presentar com a candidat o potser algú molt proper a ell ho farà. Fins i tot s’ha estipulat que la seva filla Ivanka podria agafar-li el relleu. Certament, sembla que la manera de fer política del magnat va arribar per quedar-s’hi, i la part perillosa de tot plegat no és tant que hi hagi líders capaços de pronunciar discursos extremistes o d’inventar-se tota una realitat paral·lela en una societat democràtica de llargues arrels com és la dels Estats Units -això no ho ha inventat Trump-, sinó que en aquestes mateixes societats madures i civilitzades hi hagi milions de persones -en ple segle XXI i amb el pes de la història al darrere- disposades a donar suport a formes tan radicals d’atemptar contra la democràcia com són negar un resultat electoral o -pitjor encara- assaltar el Capitoli per evitar que el Congrés ratifiqui la victòria d’un adversari polític que ha guanyat unes eleccions de forma legítima.

Durant els anys de legislatura de Trump s’han escrit moltes pàgines que han analitzat a bastament la clau del seu èxit, des que va guanyar la partida a Hillary Clinton el 2016. Parlar del trumpisme implica haver de parlar de mentides, de populisme, del paper que les xarxes socials han jugat en tot això i de la ingerència russa durant la campanya electoral, entre altres qüestions. Un dels llibres que s’han publicat sobre l’era Trump és La muerte de la verdad (Galaxia Gutenberg), de Michiko Kakutani (New Haven, Connecticut, 1955), guanyadora del Premi Pulitzer per la seva tasca com a crítica literària al New York Times. L’autora introdueix el seu treball amb unes dades prou rellevants: durant el seu primer any de mandat, Trump va emetre 2.140 declaracions que contenien mentides o equivocacions, una mitjana de 5,9 diàries, a «un electorat frustrat i ferit encara per les conseqüències de la crisi financera del 2008.»

De les moltes citacions que Kakutani recull en el seu llibre, dues d’elles em semblen especialment importants per entendre el que està passant en les societats occidentals on partits d’extrema dreta s’estan fent forts. Una d’elles la va expressar Abraham Lincoln el 1838 i deia que a mesura que els records de la Revolució s’anaven perdent, la llibertat de la nació es veia amenaçada pel menyspreu cap a les institucions del Govern, que protegeixen les llibertats civils dels nord-americans. L’altra és d’Obama i avisava que un dels reptes més importants als quals s’enfronta la democràcia dels Estats Units és la manca d’una base comuna de fets, donat que en l’actualitat la societat es mou en universos d’informació completament diferents. Fent una síntesi d’aquestes dues idees, la realitat és que a mesura que les societats obliden el seu passat, van apareixent forces polítiques que, o bé reescriuen la història, o bé fan una lectura tergiversada d’ella per generar relats alternatius amb els quals poden obrir-se camí en un electorat -decebut i cremat en molts casos amb les institucions polítiques- susceptible de validar discursos extremistes que abracin el seu estat d’ànim.

Precisament, aquesta multiplicitat d’universos d’informació és la que permet a polítics com Trump o Putin crear discursos a la mida de cada canal i de cada grup d’usuaris d’aquests canals. I això és també el que facilita la ingerència russa en els processos electorals de diversos països occidentals, com Alemanya, França, Espanya, Regne Unit o els Estats Units. Kakutani explica com s’han creat empreses que es dediquen a crear perfils falsos a les xarxes per difondre fake news a audiències molt concretes i, fins i tot, programar esdeveniments de protesta a través de Facebook fent coincidir en el mateix lloc, a la mateixa hora, dos grups d’idees enfrontades. D’aquesta manera, Rússia pretén debilitar democràcies consolidades arreu del món, afavorir partits d’extrema dreta i influir en qüestions tan transcendentals com el Brexit.

Ara bé, ¿quins són els antecedents als Estats Units de les mentides de Trump? Kakutani ens recorda la gran campanya de mentides que va dur a terme l’Administració Bush per justificar la invasió nord-americana d’Iraq, creant aquell famós relat de les armes de destrucció massiva -amb el suport de Blair i d’Aznar, no ho oblidem- i estimulant la por al suposat terrorisme de Sadam Husein. Més enrere en el temps, hi ha un altre fet rellevant, i és la difusió que van tenir en les universitats nord-americanes durant la segona meitat del segle XX les idees postmodernes d’intel·lectuals francesos com Jacques Derrida i Michel Foucault, qui defensaven -cito a Kakutani-, que «totes les veritats són parcials (i, a més, són només una funció de la perspectiva de cadascú)», la qual cosa «va conduir a un altre argument, vinculat a l’anterior, que diu que hi ha moltes formes legítimes d’entendre o representar un fet.» Això, que podria semblar raonable, en realitat va fer que totes les grans narratives (sobre la història, la ciència, la societat, l’art…) fossin posades en dubte. Kakutani ho anomena el «desmembrament dels discursos oficials del món.»

Sobre aquesta qüestió, l’autora afegeix també que «la postmodernitat nega l’existència d’una realitat objectiva independent de la percepció humana i sosté que el coneixement sempre acaba filtrat pels punts de vista de classe, raça, gènere i altres variables.» És a dir, que res no és objectiu, ni tan sols la ciència, perquè qualsevol discurs està impregnat de subjectivitat. Dit d’una altra manera, tot és relatiu i tot depèn del punt de vista de qui vulgui explicar uns fets. I aquest és el missatge que l’Administració Trump ha anat predicant per les xarxes i a través dels mitjans de comunicació, arribant a negar evidències ben contrastades (com l’amenaça de la Covid). Resulta paradoxal que aquells que amb més força van rebutjar els relats de consens sobre la història van ser intel·lectuals d’esquerres.

La muerte de la verdad, llibre que porta per subtítol Notas sobre la falsedad en la era Trump, és un excel·lent assaig, profundament clarificador, per entendre, no només els quatre anys que el magnat ha estat en la Casa Blanca, sinó també els antecedents històrics que han possibilitat l’èxit del seu discurs i dels discursos de moltes forces populistes (de dretes i d’esquerres) en països d’Occident. Ningú està lliure del risc de caure en la manipulació amb la qual determinats polítics, i gràcies a les xarxes i a les noves tecnologies, volen fer-se forts en el poder i estar-s’hi el màxim temps possible. Kakutani fa un darrer avís: el perfeccionament de la realitat virtual aviat permetrà crear imatges de persones que semblaran reals, que podran imitar personatges públics, amb les seves mateixes expressions facials i la mateixa veu. El gran repte de la nostra era és determinar què és veritat i què és mentida, una lluita que haurem de mantenir contra líders sense escrúpols com Donald Trump.

Categories
Actualitat internacionalLLIBRESPolíticaSociologiaTrump
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES