Alejandro Ruiz. Barcelona / @alejandro_rrdz
És senzill imaginar-se un món apocalíptic amb l’imaginari que sol mostrar-nos el gènere de la ciència-ficció: fenòmens inversemblants, meteorits, glaciacions, grans explosions, invasions extraterrestres… No obstant això, a Humo (Galaxia Gutenberg) José Ovejero fa servir els seus propis mètodes per presentar-nos el que podria denominar-se una novel·la distòpica en la qual la protagonista subsisteix com pot en un entorn hostil i canviant amb l’única companyia d’un nen que gairebé no parla i una gata. Podria semblar simple, però la sinistra absència d’un context que ens expliqui els motius del seu aïllament és l’ombra que aguaita el lector en passar cada pàgina. En la modesta cabana enmig del bosc on troben refugi només reben la visita intermitent d’un home que els porta uns pocs queviures amb els quals resistir-hi, a més del que aconsegueixen collir en les seves incursions pels voltants d’una vall remota.
«Elegir lo que no es razonable, ceder a un capricho, aunque no sea el mío, me hace sentirme dueña de mi vida. No es algo que pueda decir muchas veces», llegim. En aquest cru relat de supervivència, cobren una especial importància els valors més fonamentals de l’ésser humà com a espècie, però també els vincles que es creen fins i tot en les circumstàncies més adverses. L’espai-temps deixa de ser rellevant perquè posem els peus a terra i ens centrem en l’essencial. A més, la natura entra en escena com el teló de fons infinit en el qual es desenvolupa la història, una natura que en ocasions es manifesta de manera plàcida, però en altres és ferotge i despietada. És evident que aquest nou món no és el que abans coneixien, així que han d’adaptar-s’hi i posar a prova totes les seves habilitats per tirar endavant. L’autor evita revelar els noms i el passat dels protagonistes per obligar-nos a parar atenció a les seves activitats quotidianes, els seus comportaments i el seu món sensorial, en els quals se centra la narració.
Com passa en la natura, en aquesta història també està present la violència, que inevitablement es mostra com un element clau per a comprendre les emocions i les reaccions dels personatges. No obstant això, el sofriment també els serveix com a desencadenant per valorar el positiu i enfortir els seus llaços emocionals, en els quals es refugien cada vegada que troben moments de desassossec, encara que siguin pocs. En definitiva, aquesta breu faula ens fa reflexionar sobre l’essència de la vida i sobre la capacitat de l’ésser humà de convertir moments d’autèntica desesperació en moments de llum i ens força a recordar la fugacitat de la nostra existència.
