Cristian Olivé (1987), llicenciat en filologia catalana i professor d’ESO, va revolucionar el panorama educatiu amb el seu llibre Profes rebels (Rosa dels vents/ Grijalbo), on recordava la necessitat que els docents es plantegessin canvis en la metodologia educativa clàssica. Creu que un dels pitjors errors que s’han anat repetint ha estat donar prioritat a l’objecte d’estudi en lloc de l’alumnat, així que ell, que valora molt la creativitat, acostuma a demanar als seus alumnes exercicis i treballs arran de cançons, sèries de TV o videojocs. Té clar que l’escola no ha de servir només per preparar-se per accedir al món laboral , sinó que un dels seus principals objectius ha de ser ensenyar a pensar. Després de l’èxit del seu anterior llibre, ara continua aprofundint en la matèria amb Una educació rebel (Rosa dels vents/ Grijalbo), on recorda que un profe rebel pot canviar un aula però una educació rebel pot canviar la societat.
Què et quedava per dir després de la publicació de Profes rebels?
El primer llibre es presenta com l’experiència d’algú que ha anat canviant la seva manera de treballar sense parar de qüestionar-se tot el que fa. De fet, l’anterior llibre serveix com a punt per explicar el meu procés per arribar a ser el docent que soc avui dia. Amb el nou llibre, intento anar una mica més enllà: què podem aconseguir amb l’educació? ¿Podem traslladar als nostres alumnes el poder de canviar la societat per tal que sigui més entusiasta, més creativa i més tolerant?
Tens la sensació que han augmentat els profes rebels des de llavors?
Crec que molts docents, i segurament moltes famílies, es van sentir molt interpel·lats amb el missatge i, sobretot, es van sentir que no eren els únics. Sovint anar a contracorrent genera una certa sensació de caminar en solitari. Amb el discurs de la «rebel·lia educativa», he vist que cada vegada som més els que defensem que els vertaders protagonistes són els alumnes i, per tal que ho siguin, hem de fer canvis en la nostra pràctica docent.
Afirmes que l’educació rebel no és una actitud, sinó una convicció. Quina és la diferència?
Sovint, des de determinats sectors ideològics, se’ns ataca per voler portar a l’aula el que passa a la realitat. Hi ha temes socials que, quan decidim que formin part de l’aprenentatge, ho fem perquè els alumnes siguin crítics i no es conformin. Això implica sovint treure espai a continguts que s’han fet sempre. Quan es tracti de drets socials, allà hi serem els docents.
Després de llegir els teus dos llibres, tinc clar que un dels pitjors errors de l’educació tradicional ha estat situar el focus en l’objecte d’estudi i no en l’alumne.
Ho tinc claríssim perquè cal que l’alumne se senti part del procés d’aprenentatge. Perquè un alumne aprengui, se l’ha de fer moure del lloc; perquè un alumne vulgui seguir aprenent, se l’ha de remoure. Aprendre no ha de ser mai per demostrar que se sap una cosa; ha de servir per tenir ganes de més i per no tornar al punt d’origen. Els alumnes han de poder veure el seu entorn amb uns altres ulls i han de preguntar-se constantment de quina manera poden aportar-hi alguna cosa.
De fet, dius que no cal retenir tot el que hem après però sí les emocions que vam sentir mentre ho fèiem.
En educació -i com tot a la vida, suposo-, no hi ha res pitjor que la indiferència. Si tirem la vista enrere, sovint recordem aquells docents que hem odiat i aquells que ens han fet sentir part de la classe. Els altres els oblidem. Amb l’aprenentatge passa igual. No caldrà que ho recordem tot -de fet, és impossible-, però val la pena tenir present l’esforç que hi hem invertit i com ens hi hem implicat.
Aprendre és ser capaç de connectar els aprenentatges nous amb els que ja teníem?
Una part de l’aprenentatge és aquesta. De fet, com a docents que dominem la nostra matèria, hem d’estar disposats a no deixar mai de ser alumnes. Quan la relació entre adults i joves es basa en les sinèrgies i en els aprenentatges compartits tot es torna més significatiu.
Quina és la funció de l’escola més enllà de la transmissió de coneixements?
A l’escola no només s’hi va a aprendre continguts. Són una part essencial, evidentment; però no es pot obviar el valor social. L’escola és un lloc de trobada per compartir experiències, per trobar vincles, per fer-se preguntes i per viure. Molts alumnes tindran la sort de tenir aquest mateix model a casa; però malauradament molts joves no poden ser realment com són quan es troben amb la família. Queda molt per fer encara. En aquest sentit, han de poder veure que l’escola és l’espai on poder ser un mateix sense pors ni manies.
L’escola no conclou amb l’horari acadèmic?
La millor educació és la que es va alhora entre la institució acadèmica i la família. Quan les dues parts van per separat, no hi ha res a fer.
En aquest sentit, quina implicació haurien de tenir les famílies?
Encara es percep l’aprenentatge com un pas previ al món laboral. I tot i que una part és així, no ha de ser exclusiu. Les famílies han de mirar més enllà; desfer-se de com van aprendre elles en el seu moment; no percebre els fills com una extensió de si mateixes; han de deixar que els fills puguin decidir; i fins i tot cal educar els joves en el dret a l’equivocació. Un fill no pot mai decidir el seu futur per fer feliç a la seva família.
Llavors, creus que un dels problemes que té l’educació tradicional és que planteja l’etapa acadèmica com una simple avantsala del món laboral?
Absolutament. I és molt injust per a aquells joves que volen aprofitar un batxillerat per aprofitar el seu grau de maduresa i aprofundir en aspectes que havien quedat en la superfície. És important tenir present el món laboral; però és un error que sigui l’únic objectiu de l’educació tenint en compte que és tan canviant. A dia d’avui, el món laboral és una incògnita. L’educació ha de tenir un valor descobridor també perquè cadascú pugui qüestionar-se què fa bé i què vol fer.
Afirmes que la selectivitat et sembla, gairebé, una aberració. Quines alternatives proposaries?
Estic convençut que hi ha millors fórmules que un examen de transmissió memorística. Durant el període de batxillerat, es menysprea el paper dels docents que estan al costat dels estudiants i que veuen com evolucionen i com avancen els seus processos d’aprenentatge. S’hauria d’empoderar els equips docents perquè tinguin molt més a dir. Al capdavall, els coneixen millor que ningú els estudiants que decideixen triar un camí o altre.
També reivindiques la importància de millorar l’educació sexual a les aules.
Els joves d’avui dia tenen molts canals d’informació i no sempre tenen l’esperit crític per decidir què està bé i què perpetua uns comportaments basats en la desigualtat i en les relacions tòxiques. L’educació sexual ha d’estar present a les aules. I no només en tallers que es fan un cop l’any -que també-, sinó que ha de ser un tema a tractar sempre que calgui, amb qualsevol cosa i a través de qualsevol disciplina.
Com pot ser que encara ens faci vergonya parlar de sexe i en canvi, malauradament, estiguem tan acostumats a la violència?
Perquè vivim en una societat marcada per una tradició on l’església ha tingut un paper massa essencial. Ja és hora d’anar deixant enrere determinades herències. Per això també és important que la línia educativa vagi al marge del que pugui decidir una institució lligada a l’església.
Com ha canviat l’educació amb la irrupció de la Covid? Què penses de les classes telemàtiques?
La Covid va arribar i va destapar moltes vergonyes del sistema educatiu. No va servir perquè fóssim millors persones, però sí que ha servit per desenredar alguns temes dels quals ningú volia parlar. S’ha vist que calia més inversió. També s’ha demostrat que amb menys alumnes a les aules podem arribar més lluny. I pel que fa a les classes telemàtiques, es perden tants detalls i tantes vivències que només espero que passin ràpid.
«Un profe rebel pot canviar un aula, però una educació rebel pot canviar la societat.» Què diries als altres professors perquè s’apuntin a la causa?
Els diria que els joves que tenim a les aules d’avui dia seran els que mouran el futur. Els hem d’animar a ser creatius, a aprendre pel simple fet de voler aprendre; a denunciar determinades actituds que s’allunyin del respecte i de la tolerància; animar-los a ser entusiastes i que sempre estiguin disposats a veure l’entorn amb una nova mirada. Si volem que l’escola no es quedi enrere, hem d’oferir als alumnes eines que serveixen en el present. I hem de creure en ells perquè seran qui tindran el poder de decisió en el futur.
