Joan Guillén. Madrid / @joangarlen
La vida a vegades ens presenta situacions que esgarrifen, fins al punt de deixar-nos sense veu. Ens emmudeix. Ens arrenca la possibilitat de fer un crit de terror o un crit desesperat d’auxili. Ens fa callar el bram primitiu i profund que surt de les entranyes i ens serveix com a únic mecanisme per defensar-nos. Però tard o d’hora, és la mateixa vida la que ens presenta algun traçat per retornar-nos-la. És llavors quan hem d’aferrar-nos a la nostra veu, amb més força, i cridar. Cridar ben fort. Cridar pel que no vàrem poder cridar. I justament això és el que ha fet l’escriptora i guionista russa Anna Starobinets en el seu nou llibre, Tienes que mirar (Impedimenta amb traducció de Viktoria Lefterova i Enrique Maldonado).
L’escriptora, reconeguda internacionalment per les seves novel·les de terror i ciència-ficció, realitza en la seva darrera publicació un exercici de transparència i sinceritat. Ens presenta una obra testimonial, una memoir, que narra de forma asfixiant, però sense circumloquis ni dramatismes, uns mesos de la seva vida, una experiència transcendental: el fill que esperava no viurà.
Tienes que mirar és una narració, un soliloqui, una teràpia. Per al lector, en aquest cas, llegir és –o hauria de ser- sinònim d’escoltar. L’Anna, convertida en protagonista involuntària d’una història terrible, explica la seva vivència, sense melodrames ni sensacionalismes, amb una sinceritat aclaparadora –no esgrimeix els seus dubtes morals, les seves obsessions ni, tampoc, noms propis tant d’eminències sanitàries russes com de centres de salut-. Si el lector escolta l’Anna, i s’oblida de jutjar, s’endinsarà en un viatge que comença amb una ecografia, símbol d’una tecnologia aterridora, i que acaba amb avions sobrevolant el cel com a metàfora del futur. Entremig humanitat. Molta humanitat.
Aquest llibre testimonial va trencar tabús i va causar un gran debat a Rússia, ja que és alhora una crònica, gairebé de denúncia periodística, sobre la situació que pateixen les dones embarassades a la Rússia actual. Starobinets exposa de forma taxativa com la deshumanització i la burocràcia de la sanitat pública del seu país pot acabar traient la capacitat de decisió a les dones. En aquest sentit destaquen un parell de passatges esfereïdors: el de l’ecografia amb un reconegut doctor i el de la consulta amb la psicòloga. Així doncs, és un relat necessari perquè com la mateixa autora diu cal «recordar allò que deu ser recordat» per poder «trencar el cercle de silenci i oblit» que es tanca al voltant de les dones que pateixen situacions semblants.
L’Anna Starobinets ha donat un cop sobre la taula perquè ha mirat amb força tot allò que havia de mirar: les ecografies, els seus sentiments, el seu passat, el seu futur, el sistema nacional de salut rus, el paper dels homes en aquestes circumstàncies. Inclús ha mirat el que no volia mirar per després demostrar-nos que encarar la vida de front és l’única manera perquè la veu ens sigui retornada. Llavors pots tornar a cridar. I crides per tot allò que vas callar.
