El somni americà de ‘Minari’

Lee Isaac Chung retrata una família coreana que s'instal·la en una zona rural d'Arkansas per tenir una vida millor
Lee Isaac Chung minari

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


El director Lee Isaac Chung ens trasllada als anys vuitanta i a una zona rural d’Arkansas, on situa la història de la seva pel·lícula Minari. Els protagonistes són un matrimoni coreà que anys enrere es va traslladar als Estats Units per trobar una vida millor. Allà han tingut dos fills i treballen com a sexadors de pollets. La pel·lícula comença amb l’arribada de tots quatre a la seva nova llar, una mena de casa amb rodes enmig d’una gran extensió de terreny que el pare de família ha escollit per tirar endavant el seu projecte agrari amb el qual espera guanyar molts diners. La seva esposa no sembla veure-ho tan clar i així li ho fa saber, però no entra en els plans d’ell repensar-s’ho. A canvi, però, acorden que la mare d’ella vindrà des de Corea a viure amb ells, per tal de cuidar dels petits mentre el matrimoni és a la feina.

A mesura que avança la pel·lícula, veiem el dia a dia d’aquesta família: l’àvia no agrada als seus nets, la mare no està conforme amb la vida que tenen, però el pare està entestat a sortir-se amb la seva. El cert, però, és que els fills (una nena i un nen) s’hi han adaptat força bé al nou lloc, i això és important perquè el més menut té problemes de cor i aquell ambient envoltat de natura l’hi va d’allò més bé. El somni americà, però, no és fàcil d’assolir i aviat els camps de cultiu que el pare ha treballat amb tant d’esforç -i en els quals ha invertit tots els seus estalvis- comença a donar problemes, i és llavors quan es posarà a prova la solidesa d’aquesta família, especialment l’amor entre el matrimoni.

 

minari

 

Amb Minari Lee Isaac Chung ha escrit i dirigit una història bonica, amb un aire de certa nostàlgia, agradable de veure i amb moments divertits, especialment els que tenen a veure amb la relació entre l’àvia i el fill petit. Ella, l’àvia, està interpretada per la veterana actriu Youn Yuh-jung, qui opta amb el seu paper a l’Oscar a la Millor Actriu de Repartiment, i certament és una de les millors actuacions de la pel·lícula. També qui fa de pare, Steven Yeun, està nominat com a Millor Actor, encara que el seu paper no té tants matisos com el d’ella. Val la pena esmentar també, en l’apartat interpretatiu, el bon paper que fa el fill, el joveníssim Alan S. Kim. Els moments més dramàtics i també els més divertits van a càrrec de Youn Yuh-jung, però alguns d’aquests moments els veig una mica forçats, especialment els dramàtics, no per manca d’habilitat de l’actriu, sinó per una qüestió de guió i direcció. A vegades es nota massa l’efecte que vol causar Lee Isaac Chung en l’espectador.

En aquest sentit, els girs del guió en la part final de la pel·lícula penalitzen força una història que té les seves arrels en les vivències del mateix Chung. De fet, el subtítol de Minari és Història de la meva família. La pel·lícula, més enllà, del retrat familiar mostra també el procés d’adaptació dels personatges a la vida americana, la qual cosa es veu especialment en els nens, que van passant del coreà a l’anglès amb total naturalitat en les seves converses. També és important que el pare decideixi plantar verdures coreanes i fer negocis amb empresaris coreans, però -en canvi- no es mostri gaire proper a la resta de la comunitat coreana que viu a Arkansas. En definitiva, Minari és una història que respira optimisme, plena de bons moments, amb virtuts interpretatives, però no em va provocar gaires emocions i al final em va deixar més aviat fred.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES