Neus Canyelles: «Tinc poques esperances, i es pot viure així»

L'autora publica 'Autobiografia autoritzada', retrat dels seus feliços anys d'infantesa i del dolor que va venir després
Neus Canyelles
Neus Canyelles / Foto de Carles Domènec cedida per Empúries.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Neus Canyelles (Palma, 1966) és escriptora i ha publicat diversos llibres, tots ells prenent com a matèria primera la seva pròpia vida. Ha publicat Neu d’agost. Un llibre de memòries, Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga), L’alè del búfal a l’hivern (Premi El Lector de l’Odissea), La novel·la de Dickens, Mai no sé què fer fora de casa (Premi Mèrcè Rodoreda) i Les millors vacances de la meva vida. Ara publica Autobiografia autoritzada (Empúries), on retrata els moments feliços de la seva infància i com tot va canviar a partir dels catorze anys. Podríem dir que aquest llibre és el retrat d’un paradís i de la seva sepultura. Canyelles escriu sobre la memòria -els records que no marxen, els que són plens d’alegria i els que són plens de dolor- i sobre la por a la bogeria, un tema que la porta també a reflexionar sobre com la societat tracta les persones que pateixen una malaltia mental. Una obra senzilla, honesta, crua i colpidora.

 

El seu llibre es presenta com una autobiografia, però no sé si hi ha una mica de ficció…

Molt poca, la veritat. Pràcticament tot és real, tret d’algun petit detall o el final, que sí que és ficció.

Fins i tot la dona una mica misteriosa que veu en el Cafè de l’Òpera de Barcelona cada dia és real?

Sí, ella em va inspirar a escriure aquesta obra. Em va ajudar a expressar el que jo volia.

Al llarg del llibre ens trobem amb moments en els quals diu que hi ha coses que no vol explicar, perquè no és moment o perquè no forma part de l’autobiografia autoritzada.

Sí, hi ha anècdotes que no trobo important i no les incloc. Jo anava escrivint a raig, tal com em venien els records i no em volia despistar amb coses que no eren centrals. Un exemple és quan parlo de la meva amiga d’infància i dic que ja no tenim la mateixa relació d’abans, tot i que encara som amigues. També respecte a la meva infància volia explicar només fins als catorze anys.

Una edat que en el seu cas marca un abans i un després. En el llibre llegim que la seva felicitat s’acaba aquí, però no explica per què.

M’estimaria més no parlar-ne, perquè va ser una experiència molt traumàtica que em va fer perdre la fe en l’ésser humà, tota esperança. Des dels catorze anys, no he cregut pràcticament en res, perquè va ser una experiència molt dolorosa.

D’acord, llavors no pregunto.

És que em va fer tant de mal, que si hagués hagut de dir res, hauria deixat d’escriure el llibre.

La memòria és molt important en el seu llibre.

Sense memòria, no tindríem vida. El llibre està fonamentat en dos eixos: la importància de la memòria i la por a la bogeria, que es reflecteix en aquesta dona del Cafè de l’Òpera, en la qual m’hi veia o, més aviat, pensava que no em volia veure així. Amb aquest llibre, recórrer a la memòria ha estat una manera de donar les gràcies a aquella vida de la meva infància que va ser tan feliç, tan fàcil i meravellosa. Ho mereix, perquè després res ja no va ser igual, tret d’algun moment fantàstic amb família i amics que sé que m’estimen molt.

Molts dels nostres conflictes vitals estan fonamentats en la relació que tenim amb els nostres records?

Bé, a mi em diuen que he de passar pàgina, però no puc fer-ho. La meva vida és un continu des del dia que vaig néixer fins que em mori, no puc deixar enrere cap episodi, ni bo ni dolent. No sé per què els terapeutes sempre em diuen que tinc una motxilla massa feixuga que he d’anar buidant… No la puc buidar, en tot cas l’hauria d’incinerar. Ni puc ni vull buidar-la, la meva vida és tot el que he viscut. Fins i tot a l’hora d’escriure de les coses bones del passat, han aparegut els flaixos de les altres coses…

Aquí és on vostè autoritza o no autoritza.

Sí, de totes maneres, si hi penso, tots els meus llibres acaben amb una porta oberta a l’esperança, encara que jo no la tingui.

No té cap esperança?

Tinc esperança en què la meva filla sigui feliç, almenys més feliç que jo. Esperança en què tingui una bona vida, tot i que li passaran coses horribles. De fet, ja el que ha patit amb mi en els darrers anys l’hauran marcat per sempre, però espero que en el futur tot li vagi bé. És un desig que tinc amb tota la meva família, perquè són bones persones. En general, tinc poques esperances, i es pot viure així. En el món actual no en tinc gens, no crec en res.

Un tema central en el seu llibre: la salut mental. Vostè diu que es pretén que les persones que pateixen malalties mentals es comportin com si no les patissin.

Exacte, no només és que has de fer com si no tinguessis res, sinó que a més et renyen, et diuen que t’has d’animar, que això li passa a molta gent. Fins i tot alguns amics et deixen de parlar. A un malalt de càncer no el renyes, però a un que té depressió… És millor tenir una malaltia física que una mental. Jo tinc migranya crònica i, tot i tenir uns maldecaps horribles que no em permeten ni aixecar-me, ho prefereixo abans que experimentar coses que he viscut, com sentir que la vida és una presó de la qual necessitava sortir. Va ser la pitjor sensació que he viscut.

En un moment del llibre escriu que «la infantesa ha mort.»

Els infants són feliços per naturalesa, tret que visquin experiències traumàtiques. Sempre tens ganes de fer coses, de jugar, no recordes les coses dolentes ni pateixes en excés. Crec que això no ha canviat gaire amb el temps. Ara bé, la infantesa dels anys setanta és molt diferent de la d’ara. Quan jo era petita, un nen podia anar a un concurs de televisió per guanyar una pilota, una nina o una bicicleta, però ara cap nen va a cap concurs per guanyar això. En tot cas, hi participen per tenir èxit a curt termini, i això em fa molta llàstima. Abans jugàvem amb cinc pedres, i ara els nens necessiten unes coses per jugar i ser feliços que… Per exemple, veus als pares donant els mòbils als seus fills perquè juguin amb videojocs.

 

Neus Canyelles

 

A Autobiografia autoritzada també hi ha espai per recordar l’amor.

D’això ja he escrit en altres llibres, però encara no li havia dedicat l’espai que es mereixia. Tenir el cor trencat és molt dolorós, però no sé si avui se li trenca el cor a ningú…

A mi se m’ha trencat unes quantes vegades!

Perdona, és que penso en el tipus de relació que tenen els joves ara… Ho accepto, però hi ha coses que no entenc. No sé si ara s’estilen les relacions per a tota la vida, en les quals jo crec.

Almenys això ara ha de conviure amb el poliamor, les parelles obertes…

Sí, jo he estimat trenta-cinc anys a la mateixa persona i crec que com a ell no estimaré mai ningú. Però hi ha qui té dues famílies perquè practiquen el poliamor, no ho puc entendre. Jo no tinc capacitat per a això.

Què fa més mal: haver deixat de creure en l’amor o seguir creient-hi?

Jo em trobo en un moment en el qual no sé si hi crec o no. Vull pensar que sí, perquè encara sento moltes coses per aquesta persona de la qual et parlava i ell les sent per mi. Però per circumstàncies, no hem pogut estar junts, més enllà de dues hores seguides. És una persona que m’ha ensenyat molt, que sap molt de literatura.

És l’home de la gorra que surt en el llibre…

Sí…

Busca la felicitat en l’escriptura o escriure la fa feliç?

En l’escriptura no busco la felicitat, la trobo. Quan veig que he aconseguit dir el que volia, em sento feliç, encara que sempre tot es pot millorar.

Creu que els seus llibres ajuden els seus lectors?

No ho sé i honestament no és una cosa que em preocupi. Mai penso en el lector, si l’ajudarà o li caurà malament, jo escric el que necessito, és un terreny en el qual em vull sentir lliure completament i no permetre’m a mi mateixa posar-me traves o límits. Jo sé que el que he escrit no ha venut gaire i sé que mai em podré guanyar la vida amb això que faig, però no em preocupa. Escriure em fa feliç, em dona la llibertat i la sensació que sóc jo qui domina les coses. Vull gaudir d’això.

Quin llibre no escriuria Neus Canyelles?

Una novel·la tota de ficció, o de ciència-ficció. No puc inventar, perquè no en sé. A mi m’hauria agradat escriure contes com els de Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, que m’encanten, i ho vaig intentar, però no me’n vaig sortir. Prefereixo escriure sobre la meva vida. Res coneixem tan bé com la nostra vida.

Tota vida té una novel·la?

Sí, totes. N’hi ha que seran més interessant que d’altres, però jo crec que la meva no és gaire interessant i vaig fent i fent… Escric sobre mi mateixa sense ser una persona important, sense haver viatjat gaire, sense haver tingut cap feina rellevant. No és tan fonamental què es diu, sinó com es diu.

Què la va convertir en escriptora?

Jo vaig ser una lectora tardana. Vaig tenir dos professors de literatura que van ser una meravella, van fer que m’interessés per la lectura. Llegir et fa voler escriure i en algunes classes que m’avorrien escrivia en els marges dels llibres. Després vaig decidir estudiar filologia i seguia llegint, cada vegada més. Llegir i escriure són les úniques coses que jo he escollit en la meva vida, la literatura en definitiva.

Categories
Biografies i memòriesEscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES