Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Quan arribem a l’edat adulta i les coses no ens van com voldríem, a vegades ens trenquem el cap pensant en quin moment de la nostra vida les coses es van tòrcer. Escriu l’escriptora mallorquina Neus Canyelles (Palma, 1966) en la seva obra Autobiografia autoritzada (Empúries) que «la gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt difícil un cop es fan grans.» En realitat, no és ella qui ho assegura, només fa referència al fet que hi ha qui ho pensa així, però després l’autora n’afegeix: «aquesta espècie d’enamorament d’aquell paradís perdut causa molt de dolor, sobretot si després la vida et provoca una decepció rere una altra.» És com si la felicitat durant la infantesa no ens preparés per a les possibles derrotes quotidianes de la nostra vida futura. Aquest desencís de la vida adulta a vegades va lligat al sentiment de nostàlgia d’un temps passat, com si a mesura que passen els anys, les coses s’anessin enrarint i ens deixessin una mica fora de joc o fora d’època.
En aquest sentit, Canyelles és categòrica en el seu llibre: «la infantesa ha mort.» Certament, fer-se gran comporta la mort o el tancament d’etapes, però aquí l’autora ho diu més aviat pensant que abans es podia ser feliç jugant amb quatre pedres i ara cal un mòbil carregat de videojocs o qualsevol altra andròmina. Autobiografia autoritzada és el retrat d’un paradís i de la seva sepultura. En aquell món ideal, l’autora és una nena que passa els estius al poble dels avis, un indret petit -«el podies recórrer de punta a punta en deu minuts»-, però «viu, amb tres hotels, dos bars, una botiga de souvenirs, un forn i poca cosa més.» Allà –llegim- la vida era molt simple, com un joc constant: «es tractava sols d’aixecar-se al matí i començar a inventar plans.» Ara bé, en quin moment es va acabar aquest paradís? La data és clara: entre els tretze i els catorze anys. El motiu el lector no el trobarà.
El títol del llibre és pertinent perquè Canyelles és qui decideix què autoritza de la seva vida, què vol compartir i què vol guardar-se per a ella. El que va passar quan era una adolescent –és a dir, quan accedia a la vida adulta- queda fora d’aquesta Autobiografia autoritzada, però sabem que va marcar els anys següents. Fins ara, de fet. L’expulsió del paradís va ser dura, i a mesura que passem les pàgines anem sentint, per una banda, la importància que té la memòria en la seva protagonista – la pròpia Neus Canyelles- i, per l’altra, les conseqüències que té patir una malaltia mental. Canyelles assegura que no pot oblidar, ni les coses bones ni les que fan mal, així que la memòria en aquest relat se’ns presenta com una mena de recordatori constant d’algunes de les coses que l’han marcada, de forma traumàtica, ja sigui el que va viure d’adolescent o el patiment que produeix un amor no satisfet mai del tot.
A Autobiografia autoritzada Canyelles parla de forma molt crua sobre ella mateixa. Assegura que no és la mare que hagués volgut ser, que se sent fracassada per no haver aconseguit la vida que somiava. A vegades, a través de les seves paraules percebem l’amenaça de la renúncia definitiva. L’autora explica que pateix un trastorn de la personalitat i migranya crònica, i reclama el dret a estar malament, perquè si bé una malaltia física –com un càncer- produeix compassió i empatia immediates, una malaltia mental no, sinó que més aviat s’espera que algú que la pateix es comporti com si no la tingués. I entre tot aquest raonament, llegim frases com aquesta: «jo som escorpí, i sempre he escollit clavar-me l’agulló abans que tastar el verí aliè.» El llibre de Canyelles és un relat d’extrema senzillesa, honestedat i naturalitat. Posa sobre la taula aspectes que a hores d’ara encara costa de parlar obertament en la nostra societat.
El lector d’Autobiografia autoritzada potser tindrà la temptació de pensar que l’autora és massa dura amb ella mateixa, que no n’hi ha per tant, que se’n pot sortir dels seus maldecaps, però cal una lectura atenta i profunda, perquè el dolor de les persones cal entendre’l des del punt de vista d’elles, des del punt de vista de qui pateix aquest neguit. No podem copsar els conflictes vitals d’una persona si no fem aquest esforç. Així i tot, Canyelles no busca la complicitat ni la compassió de ningú, ella escriu perquè escriure la fa feliç, potser és d’aquesta manera que troba les restes d’aquell paradís perdut. I el que queda fora de l’autobiografia autoritzada és –en alguns casos- el que l’allunya definitivament. Canyelles és una narradora d’una força descomunal i una gran retratista de les complexitats de la ment i l’ànima humanes. I ha escrit una poderosa Autobiografia autoritzada.
