M. Dolores García Pastor: «La llegenda diu que una mòmia va viatjar a bord del Titanic»

L'autora publica 'El pasajero 2228', una novel·la de misteri que uneix l’Antic Egipte i l’enfonsament del transatlàntic
María Dolores García Pastor

Patricia Tena. Barcelona


María Dolores García Pastor (Barcelona, 1970) és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació com a crítica literària. També ha participat en diversos llibres col·lectius i és autora d’El susurro de los árboles (Fundación Drac), El café de la luna (Alrevés) i El domador de lagartijas (Palabras de Agua). Ara canvia totalment de registre amb El pasajero 2228 (Palabras de Agua), una novel·la que uneix dos temes que, sense importar el temps que passi, segueixen causant fascinació: l’Antic Egipte i l’enfonsament del Titanic. Al llibre, Belinda Afroudakis, una prestigiosa arqueòloga, rep l’encàrrec d’investigar una misteriosa caixa per a un client desconegut. En el seu interior es troba una mòmia egípcia acusada de provocar diverses malediccions al llarg dels anys, després que la seva tomba fos profanada. Tot i que en un principi es mostra reticent a creure en llegendes, ben aviat comprovarà, en primera persona, que tots els que estan a prop d’ella acaben patint alguna desgràcia. La llegenda diu que la mòmia va viatjar a bord del Titanic, convertint-se en el passatger número 2228, i, segons algunes versions, podria haver estat la culpable del fatídic naufragi. El seu sarcòfag es troba realment al British Museum, a Londres, i la peça és coneguda com «la mòmia de la mala sort.»

 

Quan va començar el teu interès per l’Antic Egipte?

Va néixer quan era molt petita, suposo que veient les pel·lícules clàssiques de l’època daurada de Hollywood. Aquest és el primer record que en tinc. Moltes vegades era només una escena dintre d’una pel·lícula d’aquelles bíbliques que feien durant la Setmana Santa, que les havies de veure sí o sí, perquè només teníem dues cadenes i era l’única cosa que s’emetia. Imagino que la iconografia, moltes vegades poc realista, em va seduir i com més aprofundia en la temàtica, més m’atrapava. Als onze anys vaig comprar La Tumba de Tutankhamón escrit per Howard Carter i em va fascinar; des de llavors, a més de llegir tot el que ha caigut a les meves mans, també he fet dos cursos sobre l’Antic Egipte i un monogràfic de la Vall dels Reis. A més, sempre que puc, vaig a exposicions, museus o conferències sobre aquesta cultura. El lloc més llunyà al qual he anat és el Canterbury Museum de Nova Zelanda, on vaig trobar-me amb la mòmia de Tash Pen Konshu i el seu sarcòfag.

Com arribes a la història d’aquesta mòmia en concret?

Crec recordar que va ser cap al 2010. Acabava de llegir l’antologia La maldición de la momia de l’editorial Valdemar i vaig començar a buscar coses a la xarxa i, de casualitat, vaig trobar algunes referències a la mòmia del Titanic.  Encara que he de confessar que les mòmies no són ni de lluny el que més m’atrau d’aquesta cultura, vaig trobar que era una història que em venia de gust explicar.

Qui va ser en vida aquesta mòmia? Què se’n sap d’ella?

En teoria era una sacerdotessa del déu Amon i la seva vida va estar dedicada a servir-lo. La maledicció no té res a veure amb el que va fer en vida sinó amb el fet que la seva tomba va ser profanada.

El seu sarcòfag es troba al British Museum, a Londres. Quina descripció té la peça?

En realitat es tracta només de la tapa del sarcòfag i és una peça de fusta policromada amb les mans en relleu. És una obra bellíssima, de valor incalculable, però no més que qualsevol altra de les mateixes característiques. El que la fa especial és el que s’ha dit sobre ella, les llegendes que ha suscitat.

De fet, al museu és coneguda com «Unlucky Mummy  EA 22542», és a dir «la mòmia de la mala sort»!

Les malediccions que apareixen al llibre són les que vaig trobar documentant-me, les que van fer que pensés que era una bona història: la del jove que la va comprar a uns lladres de tombes, va embogir i es va perdre al desert; la dels sorolls que se sentien a les nits al British Museum; la del fotògraf horroritzat quan va veure el veritable rostre de la  mòmia; les advertències de Madame Blavatsky al seu amic… També et diré que no totes apareixien juntes ni sempre eren iguals, com acostuma a passar amb aquest tipus de coses. Això sí, tot el que passa a la Tarragona contemporània és inventat, podeu estar tranquils, encara que parli de l’exposició Mòmies Egípcies. El secret de la vida eterna que vaig poder veure a Tarragona i que vaig voler incloure al llibre.

A l’Antic Egipte ja parlaven de malediccions o va ser una invenció posterior per evitar robatoris?

Les malediccions estaven presents a l’Antic Egipte com una manera d’espantar els lladres tot i que difícilment les podrien haver llegit perquè era molt estrany que les classes baixes sabessin llegir. Probablement es feia com una mena d’invocació, una protecció màgica.

En què consistien les vetllades de «té amb mòmies»? 

A finals del segle XIX amb la campanya de Napoleó a Egipte, a on va anar acompanyat d’un grup d’erudits que posteriorment van escriure la gran obra Description de L’Égypte, tot el que tenia a veure amb aquesta cultura mil·lenària es va posar de moda. Es van fer grans espolis del patrimoni històric i no poques aberracions. Les mòmies eren les preferides, amb molta diferència, i s’organitzaven reunions en les quals el plat fort era treure les benes que les cobrien mentre els assistents prenien el té. Entre les benes es trobaven amulets que s’havien col·locat durant la momificació però, sobretot, es descobria el veritable aspecte del cos momificat. Les mòmies van ser sotmeses a tot tipus de barbaritats. Es van fer servir com a combustible i fins i tot com a remei curatiu.

Recordes la primera vegada que vas sentir a parlar de la tragèdia del Titanic?

No puc precisar la primera vegada que vaig sentir a parlar-ne, però segur que era ben petita perquè és una història molt popular. Sí puc dir-te que no m’interessava especialment, més aviat em generava certa impotència saber que allò havia passat. Quan vaig decidir escriure el llibre vaig entrar a fons, mai millor dit, en la temàtica. Tinc una amiga que per aquelles dates estava treballant en l’exposició Titanic. The exhibition, que va estar allotjada al Museu Marítim de Barcelona el 2012. Ella em va recomanar el que deien que era el millor llibre que s’ha fet sobre el transatlàntic: Titanic: Historia y secretos. La leyenda de un naufragio, de Beau Riffenburgh.

Realment es considera que hi havia un suposat passatger 2228 a la llista del Titanic?

En realitat no hi ha un acord a l’hora de precisar el número exacte de passatgers del vaixell; la xifra 2228 pertany més aviat al territori de les llegendes. Jo crec que no és impossible que la mòmia viatgés al transatlàntic, tenint en compte el context històric i que el que actualment trobem al British és només la tapa del sarcòfag que la contenia.

 

 

En la novel·la, el personatge de l’arqueòloga Belinda Afroudakis explica al seu equip que la caixa on estava la mòmia contenia restes d’unes bactèries que viuen en mitjans on hi ha molta concentració de sal i, aquestes concretament, a l’Atlàntic Nord, el lloc on es va enfonsar el transatlàntic. Què hi ha de cert?

La halomonas titanicae va ser descoberta per primer cop l’any 2010 a les restes del Titanic per científics de les universitats de Dalhousie (Canadà) i de Sevilla. Sembla ser que accelera la corrosió de les estructures metàl·liques submarines. Necessitava alguna cosa que em permetés relacionar una caixa que apareix a Tarragona amb una mòmia dintre, totalment fora de context, amb el Titanic, i aquests bacteris em van donar la clau.

Tant el Titanic com l’Antic Egipte són dos temes que, passi el temps que passi, causen fascinació.

L’antiga civilització egípcia està envoltada de llegendes i el mateix passa amb el dramàtic episodi del Titanic. També imagino que hi juga el morbo que desperta una cultura que s’identifica tant amb la mort i el d’una tragèdia de les dimensions del transatlàntic.

Potser encara haurem d’esperar una mica per viatjar a Egipte, però mentrestant sí podem visitar el Museu Egipci de Barcelona. Què ens recomanaries?

Sempre és un bon moment per visitar el Museu Egipci de Barcelona i trobo que també seria un molt bon lloc per fer la presentació d’aquest llibre. Fa un temps vaig poder gaudir d’una visita guiada pel conservador del museu, Luis Manuel Gonzálvez, que va resultar molt enriquidora. Hi he anat moltes vegades perquè acullen unes exposicions temporals molt interessants.

Ha estat més difícil escriure aquesta ficció amb un punt sobrenatural que fer-ho sobre un context històric real com la postguerra espanyola, com al teu anterior llibre? 

Tant El pasajero 2228 com El domador de lagartijas van ser escrites després d’una experiència editorial bastant dolenta amb El café de la luna. Estava molt decebuda amb el tracte rebut per l’editorial que la va publicar i em plantejava molt seriosament deixar d’escriure. Però no podia, de manera que em vaig dedicar a fer-ho sense pensar en publicar, només pel plaer d’escriure que, al cap i a la fi, és el que m’agrada. No recordo cap dels dos processos com a especialment difícils, tot el contrari. Potser per escriure El Domador de lagartijas vaig trigar una mica a trobar la veu perquè era molt més personal i propera i amb El pasajero 2228 vaig haver de ser més metòdica i curosa.

Penses continuar escrivint sobre Egipte? Potser convertir Belinda Afroudakis en la protagonista d’una sèrie de llibres relacionats amb l’arqueologia i l’aventura?

Doncs no n’estic molt segura. Quan escric un llibre mai tinc la intenció de fer segones parts, són històries tancades, almenys en la seva concepció. El que passa és que els lectors sempre volem més del que ens agrada. És per això que, en aquests moments, la meva editora està revisant la que serà la segona part d’El café de la Luna i jo estic escrivint la preqüela d’El domador de lagartijas i pensant ja a escriure la segona part. A la Belinda encara no sé si li donarem continuïtat. Crec que és un bon personatge i aquesta idea de la sèrie sobre arqueologia i aventures sona força bé. Ja veurem.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES