Inexistents, encara

A 'Records de la meva inexistència' Rebecca Solnit repassa els seus anys de lluita i compromís amb el feminisme

Júlia Costa / @liujatasco


A Records de la meva inexistència Rebecca Solnit incideix en els seus temes habituals, des d’un punt de vista més personal i intimista. Recorda aspectes biogràfics, com ara la seva joventut en un barri pobre de San Francisco, els anys de formació com a escriptora, el compromís feminista cada vegada més sòlid, la seva afició als paratges naturals, la relació amb col·lectius que han estat marginats, com els gais, els afroamericans o les comunitats índies del seu país. L’esperança, en la qual insisteix sovint l’autora, ja no ha de mirar cap al futur sinó que ha de ser un element necessari per a la lluita del present.

Aquest llibre, que ha tingut un bon ressò per part de la crítica, dona pistes i claus per repensar la seva obra anterior. Solnit és avui una veu imprescindible per al feminisme contemporani; gràcies als seus textos tota la literatura i la història ens ofereixen noves lectures i interpretacions, i ens sobten aspectes en els quals potser no havíem parat atenció de forma acurada, com ara les violacions normalitzades a la mitologia clàssica. El feminisme té ja una llarga història però fins a les darreres dècades no s’havia arribat a la lucidesa actual i Solnit ha estat una de les veus més importants en el complex camí de la igualtat i de la percepció de discriminacions subtils i verinoses.

El feminisme de Solnit és radical i solidari, lligat a totes les lluites socials i polítiques del segle XX, i va molt més enllà, evidenciant la inquietud que encara desvetllen determinades reivindicacions o la incomoditat que provoca en determinats homes la constatació del seu menyspreu subconscient cap a la veu de la dona. Un menyspreu que els fa afirmar que no són masclistes de la mateixa manera que molts comentaris vulgars, assumits i minimitzats, van acompanyats d’un suposat refús de coses com ara el racisme, quan en són un reflex.

Encara que la trajectòria cultural i la formació de Solnit siguin diferents de la nostra, l’empatia que ens provoca i la connexió dels seus problemes amb els viscuts per nosaltres, és inevitable. Les dones encara parlen menys que els homes, en els debats importants, i  també són menys escoltades. I això en el món occidental on, malgrat tots els avenços, encara se les maltracta i assassina i silencia. Solnit defensa la lectura alliberadora, les caminades pel mitjà natural, més perillós per a les dones que per als homes. Analitza el seu passat, recorda assetjaments, menyspreus, gracietes recurrents i de mal gust.

Records de la meva inexistència (Angle en català amb traducció de Josep Alemany i Lumen en castellà amb traducció d’Antonia Martín) no és un manifest, com d’altres molt interessants que s’han publicat en els darrers temps. Va molt més enllà de les suposades anècdotes amb les quals ens ensopeguem i una de les grandeses del text és la seva volada literària perquè, a més, Solnit escriu molt i molt bé. L’eficàcia del discurs no defuig la descripció poètica, la ironia ben utilitzada, la frase ocurrent i ben triada.

La inexistència amb la qual es va ensopegar l’autora és universal, en la majoria de casos. Cal reconèixer el problema per poder-lo entomar sense complexos. El problema de les dones és, en el fons, el problema de les minories, dels marginats, de la conservació del medi ambient. Millorar el paper de les dones hauria d’aconseguir millorar la Humanitat, aquest abstracte conjunt, tan divers i complicat.

Solnit se situa en el camp de la moral sense manies. Identifica violències embolcallades de cinema atractiu, de literatura de categoria, d’història universal esbiaixada, admesa com a normal. Des que vaig conèixer els primers llibres de Solnit que no la puc deixar de llegir, torna amb els mateixos temes però sempre va unes passes més enllà i ens evidencia una realitat incòmoda en molts casos. Exemplifica a bastament les seves vivències i conviccions, les seves idees i les denúncies que cal fer. La vida i els estudis no li van ser fàcils, va haver de treballar molt aviat per guanyar-se la vida. Avui és una veu reconeguda, una dona a qui es llegeix força i ara, potser si, també és escoltada, espero que per homes i per dones. Els seus llibres forneixen esperança en el futur i ens obren moltes finestres que no sabíem que estaven tancades.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.