Aquests dies he vist una d’aquelles pel·lícules imprescindibles emeses a Betevé i que transcorren a Barcelona, Cita imposible. Tenen sempre molts valors afegits, documentals, sobretot. Aquesta, dirigida per l’eficaç Antonio Santillán, era, com tantes altres dels anys cinquanta, policíaca. Hi sortien bons actors i actrius de l’època, Arturo Fernández que aquí fa de bon noi i no de poca vergonya, un poli honrat i seriós, enamorat de la gran senyora que era Luz Márquez, actriu que es va retirar en casar-se, com passava moltes vegades, en aquell temps.
En aquelles produccions hi sortien sovint actors i actrius estrangers i també els nostres sortien de tant en tant a l’estranger proper. A Cita imposible vam retrobar dos francesos relativament populars: Philippe Lemaire i Claudine Dupuis. Lemaire va ser un habitual de moltes històries franceses de capa y espada, de jovenet li donaven protagonistes però quan van començar a créixer els Belmondos i els Delons el van passar a secundari, amb algunes excepcions. Va treballar molt a la televisió i, per motius que desconec, el dia que complia setanta-set anys es va suïcidar llançant-se a la via del metro. Aquí feia d’un advocat, cosí del policia, entestat a demostrar la innocència d’una noia falsament acusada d’un robatori i, en sortir de la presó, d’un parell d’assassinats.
D’aquesta pel·lícula se’n van fer dues versions, una en la qual la noia víctima de l’error judicial, Rosario, era interpretada per Josefina Güell, grandíssima actriu, encara viva i molt gran, que caldria recordar i homenatjar més sovint; en l’altra, l’actriu era Dupuis, bonica i sexi que després d’una breu carrera relativament reeixida es va dedicar a fer d’hostelera. Va morir a principis dels noranta. Hi sortia, tot i que el mataven aviat, l’imprescindible Luis Induni, amo del teatre on s’esdevenen alguns dels fets. La seva dona adúltera era Mercedes Monterrey i el dolent de la pel·lícula un clàssic de la nostra televisió i el nostre teatre, Francisco Piquer. Un detectiu privat amb males intencions i poca prudència era Estanis González, actor, doblador, presentador d’inoblidables concursos com ara aquell que es deia Ayer notícia, hoy dinero, molt popular a l’època i durant anys, habitual, a la televisió i al teatre.
Amb un argument relativament senzill i ben travat, José Antonio de la Loma va ser un dels guionistes, i amb uns recursos modestos es va aconseguir una digna pel·lícula de l’època, amb la grapa d’evitar els excessius discursos morals d’altres ocasions. I, el millor de tot, el teatre era el Victòria d’aquells anys, els números musicals anaven a càrrec de noies que pertanyien segurament a la companyia dels Vienesos. Els anys cinquanta ja anaven de baixa, el personatge de Luz Márquez era el d’una noia decidida i emprenedora, a l’estil de la Grace Kelly de La finestra indiscreta, que fins i tot estava acabant la carrera de dret. Amb l’Arturo Fernández, ferit en acte de servei, es feien un petó mes o menys als llavis. No ho puc evitar, aquestes històries i aquells escenaris em desvetllen nostàlgia amable i tendresa inevitable.
