A la pel·lícula de Clara Roquet Libertad hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l’adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents… Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l’explotació dels menys afavorits.
Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d’un ofici; un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa.
En aquest cas se’ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja-baixa, tan sols cal parar l’orella als comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d’una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió encara és ben actual. Avui, a més, els nouvinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l’abast. I encara bo si no han de treballar en negre.
La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l’adolescent de casa bona. A Morera l’hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña són la mare i l’àvia dependent d’aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el món dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l’interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.
Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d’un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d’estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d’estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident és aquesta taca d’humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.
Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d’humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. La directora, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència, ha aconseguit en aquest primer llargmetratge seu explicar-nos coses que ja sabíem, però d’una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu 1993. Un punt interessant de la pel·lícula és l’evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Gloria.
