Kenneth Branagh ha escrit i dirigit aquesta història, Belfast, amb un fort component autobiogràfic i un planter d’actors i actrius molt bons i poc coneguts per nosaltres, amb l’excepció de Judi Dench, excel·lent, com sempre. Tot i que mostrar els fets a través de la visió d’un infant és un recurs força utilitzat, en cinema i en literatura, no resulta gens senzill fer-ho i els resultats, en molts casos, grinyolen una mica. La història gira al voltant d’un nen que creix en la societat del conflicte de Belfast, durant els anys seixanta.
Branagh se n’ha sortit molt bé i ha endegat una història bonica i tendra, malgrat el context violent, angoixant en alguns moments, filmada en blanc i negre, amb algunes pinzellades de colors vius, molt adients als fragments en els quals es fa servir aquest recurs. Una de les virtuts de la narració és la seva durada, relativament breu en un temps en el qual moltes pel·lícules millorarien amb mitja horeta menys.
Un altre encert és la tria d’aquest nen (Jude Hill) que pregunta, observa, juga, s’enamora i pateix i que s’estrena en aquesta pel·lícula. Per sort, té uns pares honestos i uns avis afectuosos. La situació d’aquell Belfast no sé si ha millorat gaire, les coses semblaven estar una mica més controlades fins que fa, com qui diu, quatre dies, vam tornar a conèixer alguns problemes recents, molt inquietants. Viure en pau, i ser això que avui fa tanta ràbia a alguns, equidistant, no resulta gens senzill, sempre hi ha qui s’entesta en etiquetar-nos i enfrontar-nos d’alguna manera. La pau és molt fràgil i em temo que hi ha poca consciència del seu valor i de la seva necessitat.
Hi ha qui ha trobat la història poc contundent a l’hora de reflectir aquells anys i els problemes de l’Ulster però és que el tema no és aquest ni ho pretén. Al capdavall aquesta família no vol prendre partit i vol estar bé amb tothom. De vegades, però, no queda més remei que tocar el dos, si és possible. La música de Van Morrison acomboia molt bé una pel·lícula feta de petits fragments, que esdevenen una mena de flaixos significatius i ens mostren com sovint no n’hi ha prou amb la bonhomia i les bones intencions i que, en temps complicats, la llibertat individual queda reduïda a poca cosa. Fins i tot, sense voler, et pots veure embolicat en fets terribles i injustos, com li passa al protagonista en el saqueig violent a un supermercat de barri. La irracionalitat té, malauradament, un gran poder de convocatòria, i no és gaire prudent voler esdevenir un heroi en moments difícils.
A banda de la situació concreta de l’Ulster, la pel·lícula compta amb una acurada ambientació i amb unes quantes referències cinèfiles d’aquestes que agrada tant descobrir i que conformen la mitologia cinematogràfica. Les sales de cinema tenien encara un pes important en aquells anys i retrobem fragments evocadors per a la gent de la generació de Branagh, i ens ensopeguem amb la televisió, amb l’arribada a la lluna, amb les joguines, amb un context escolar sòlid i tradicional però amable i eficaç. Branagh és un home de cinema que ha tingut algunes relliscades i en diferents ocasions ha estat més criticat del que mereixia després d’haver-lo convertit en una mena de nou Laurence Olivier. Aquí mostra una brillant maduresa i una gran sensibilitat. I, a més a més, no ens fa patir més del compte, cosa que cal agrair.
