Abdulrazak Gurnah: «La literatura ens pot informar per evitar que els tirans abusin de nosaltres»

Es publica en català i castellà 'A la vora de la mar', una història d'exili, amor i traïció del Premi Nobel de Literatura
Abdulrazak Gurnah (C) Simone Padovani
Abdulrazak Gurnah / Foto: (C) Simone Padovani (cedida per Salamandra).

Alessandro Di Gaetano


El guanyador del Premi Nobel de Literatura 2021, Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), explica que ell se sent interessat, sobretot, pels moviments de persones que estan obligades a deixar el seu país per diversos motius, com les guerres o la violència, perquè aquesta ha estat també la seva experiència personal: «durant tota la meva vida adulta, he tingut a la ment això d’estar en un altre país», explica l’escriptor africà resident a Anglaterra, que acaba de veure publicada en català (a La Magrana, amb traducció de Carles Andreu) i en castellà (a Salamandra, amb traducció de Patricia Antón de Vez i Rita da Costa) la seva novel·la A la vora de la mar.

El llibre és una història protagonitzada per un comerciant de seixanta-cinc anys que arriba a l’aeroport de Gatwick fugint de Zanzíbar amb un passaport fals. Per comunicar-s’hi, els serveis socials recorren a un poeta expert en suahili, professor i exiliat voluntari, que viu plàcidament en un apartament de Londres. Quan tots dos homes es troben en una petita ciutat al costat del mar, una llarga història d’amors i de traïcions, de seduccions i de decepció, de desplaçaments i de litigis atzarosos, encetats molt de temps enrere, comença a desembullar-se.

Sobre el protagonista, Gurnah diu que «el lector només s’ha d’imaginar una persona gran, de seixanta-cinc anys, que és estranger, que ha tingut una vida difícil, que ha perdut el seu país i els seus éssers estimats», i hi afegeix: «si poses un personatge com ell, amb totes aquestes pèrdues, i li dones maduresa i experiència, això et permet reflexionar sobre moltes coses.» Aquest protagonista va sorgir quan Gurnah va veure a la televisió la notícia del segrest d’un avió afganès desviat a Londres, l’any 2000, molts dels passatgers del qual van demanar asil al Regne Unit: «entre aquells passatgers hi havia un senyor gran, amb una barba gris molt llarga, i em vaig preguntar què faria ell llavors, si abandonaria el seu país, la seva vida, si era conscient del que estava fent.»

 

Abdulrazak Gurnah

 

Per contra, el protagonista de Paraíso, la novel·la que també ha publicat Salamandra en castellà, està protagonitzada per un nen, fruit també de les preguntes que es va fer l’autor en un moment de la seva vida: «quan vaig tornar al meu país, després d’anys d’absència, el meu pare era bastant gran. Jo el mirava quan sortia de casa i anava a la mesquita, llavors pensava que era molt vell i dèbil, va néixer el 1904, així que va viure la transició de la colonització. Em vaig preguntar com devia ser per a un nen viure aquella transformació i vaig voler imaginar com va viure el meu pare l’arribada d’aquella forma de conquesta», explica Gurnah.

L’autor recorda que «la literatura no pot intervenir contra la tirania amb la força, tot i que sí pot aclarir coses per després poder lluitar-hi. Dubto que un tirà es llegeixi un llibre i pensi que porta tota la vida equivocat. El que pot fer la literatura és informar-nos a nosaltres, i no als tirans, per evitar que aquests abusin de nosaltres.» Gurmah, que va guanyar el Nobel de Literatura per les seves descripcions dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats, considera que la naturalesa humana permet la bellesa, però també és capaç de fer coses molt lletges, i «tot i que sovint sembla que és més habitual això segon, cal agafar-se a la bellesa i convèncer-se que això és preferible.»

Gurnah reflexiona sobre el concepte de literatura postcolonial, de la qual ell n’és representat: «l’etiqueta va néixer com una manera d’intentar esbrinar què tenen en comú algunes literatures, que és l’experiència del colonialisme, i això que s’ha aplicat en literatura també s’ha acabat aplicant a altres disciplines com l’antropologia o els estudis medievals, perquè parla de la trobada entre dues civilitzacions, i això passa des de fa molts anys.» Gurnah recorda que abans, al Rege Unit, no es parlava de literatura postcolonial, sinó de literatura índia, africana o caribenya, i puntualitza que bona part d’aquesta literatura es fa en anglès, francès o portuguès.

L’autor nascut a Zanzíbar aprofita per parlar de la guerra de Rússia contra Ucraïna: «sento compassió, com tothom, què més es pot sentir davant un atac cruel i malèvol? Només es pot sentir tristor en veure que s’obliga aquestes persones a fugir dels seus països i a perdre els seus familiars i amics. És terrible ser testimoni de tot això. Així i tot, la població ucraïnesa té sort que els seus pobles veïns els hagin acollit, perquè no tots els refugiats tenen la mateixa sort.» Sobre això, Gurnah assegura que no el sorprèn «que els països europeus mostrin més simpatia cap als ucraïnesos, perquè són veïns, però és trist que aquesta hospitalitat, de preocupació humana no s’estengui també a altres pobles, com l’afganès, l’iraquià o el sirià.»

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES