Jordi Estrada (Manresa, 1958), llicenciat en Filologia Catalana i Italiana, col·laborador al diari Regió 7 i a altres mitjans periodístics ha traduït diferents obres de l’italià, ha col·laborat en diferents reculls col·lectius, i va guanyar el Premi Amat-Piniella l’any 2012 amb Rius paral·lels, una obra de ficció sobre els darrers dies de la vida del poeta Màrius Torres.
En aquest llibre, Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions 1984), parteix també de personatges reals, l’escriptor Flaubert i la seva neboda Caroline, Lilinne en el context familiar, que fan una estada estival, l’any 1872, a Banyeres de Luixó, la cèlebre ciutat balneària, coneguda pel nom francès, pel nom català, pel nom castellà i pel nom occità, del Pirineu francès. Molts autors francesos de l’època van passar per aquell indret, present en diferents llibres com ara a la Lavinia de George Sand, gran amiga de Flaubert i que també és mencionada en aquest llibre.
Els grans valors de la novel·la són, sobretot, la bona escriptura de l’autor i la cultura que traspua la seva prosa, les picades d’ullet literàries, i un conjunt de personatges diversos, de tota mena, que responen a noms que ens evoquen moltes coses i que esdevenen en ocasions gairebé simbòlics, descrits amb gran ironia. Una certa intenció de captar l’interès lector fa que el llibre caigui en el parany d’estirar massa una història de crims esgarrifosos, resolts d’una forma previsible i apressada, originats en uns fets que ens remeten a L’enemic del poble d’Ibsen o a les nostres Aigües encantades de Puig i Ferrater.
Em resulta una mica excessiva la tòrrida relació de la neboda de Flaubert amb una altra noia, però tot plegat són percepcions subjectives, és clar. Aquesta neboda que, al capdavall, probablement va fer una vida prou convencional, malgrat els seus dots per a la pintura, sembla, en general, massa moderna, tot i que comptem amb el precedent de George Sand. En aquests llibres que juguen amb la realitat i la ficció és habitual ensopegar-nos amb alguns anacronismes, fins i tot anacronismes ideològics que, de tota manera, afecten poc el resultat final.
Els balnearis són indrets absolutament fascinants, molts d’ells recuperats en les darreres dècades i en els quals també s’han situat arguments d’enjòlit en diferents ocasions. Banyeres de Luixó era un lloc on els primers privilegiats que van tenir cotxe a partir dels anys seixanta del segle passat anaven sovint, el mateix que a les ciutats i pobles de la França propera, en general. La novel·la excel·leix en la descripció de l’ambient, ens empeny a conèixer més a fons Flaubert i aquesta neboda sobre la qual podem trobar algunes referències literàries en la literatura francesa actual, una secundària de luxe en la vida de l’escriptor. L’autora americana Willa Carther va conèixer Caroline quan aquesta ja era gran i té un llibre on evoca la trobada, La nièce de Flaubert, que, de moment, tan sols es pot trobar en francès.
Flaubert va escriure moltíssimes cartes, també a la família, i la seva neboda, òrfena de mare des de molt petita i amb un pare absent i impresentable, va trobar en ell i en la seva àvia un gran suport, també en èpoques de problemes econòmics familiars. Tot i que sabem que estem llegint ficció el tema estimula el desig de saber-ne més coses, aquell darrer terç del segle XIX, ple d’esperances que s’esberlarien amb la Gran Guerra, resulta fascinant i no és estrany que sigui tan atractiu per als novel·listes encuriosits. En tot cas, barrejar personatges realitats amb ficció sempre m’ha semblat molt complicat però és una tendència que ha generat molta bona literatura.
