La publicació del llibre La familia grande, de la jurista i professora de Dret Camille Kouchner, va sacsejar la societat francesa pel cas d’abusos sexuals que hi denunciava. Uns mesos enrere s’havia publicat, també a França, el llibre de Vanessa Springora El consentiment (Empúries/Lumen), on revelava la relació que va tenir, quan ella era una menor de catorze anys, amb l’escriptor Gabriel Matzneff, trenta-cinc anys més gran. En el cas de Kouchner, la persona que va protagonitzar els abusos va ser el politòleg Olivier Duhamel, molt conegut als mitjans de comunicació del país veí.
Camille Kouchner és filla de l’exministre Bernard Kouchner (i fundador de Metges Sense Fronteres) i de l’escriptora i politòloga Évelyne Pisier. Els pares es van separar i Pisier es va casar amb Duhamel un temps més tard. L’autora del llibre explica que el seu pare, Bernard, va ser sempre un home absent en les seves vides, massa ocupat en la seva feina i els seus projectes. És així que l’entrada de Duhamel va ser molt important per a Camille, que va veure en ell el pare que en el fons els havia faltat. Ell es mostrava atent, afectuós, implicat, però malauradament tenia una altra cara.
A La familia grande (el títol és l’original en l’edició francesa i en castellà l’ha publicat Península amb traducció de Palmira Feixas), Camille Kouchner explica les anades i vingudes de Duhamel a l’habitació del germà bessó de l’autora -de catorze anys-, a qui ella anomena Victor per protegir-lo, ja que en realitat té un altre nom. Victor va compartir amb la seva germana que el seu padrastre, Duhamel, abusava d’ell, però durant més de trenta anys tots dos van decidir guardar silenci. El nen per un fort sentiment de culpa, ella perquè s’estimava el seu padrastre. En el fons, també, perquè segurament amb catorze anys un no és prou conscient de tot el que està patint ni té prou eines per defensar-se, i aquí rau l’abús de poder de l’adult.
Olivier Duhamel.
Anys després, Victor encara evitava parlar del tema, es mostrava del tot tancat. Es va allunyar de la seva família. El seu sentiment de culpa va fer créixer el sentiment de culpa de Camille, qui va poder evitar els abusos quan en va tenir coneixement. L’autora parla des del dolor, de saber-se també víctima, d’haver d’arrossegar aquest dolor durant dècades per sentir-se implicada en els fets que van canviar la vida del seu germà. Sorprenentment -o potser no tant- la mare dels nens, Évelyne, no només no va actuar de cap manera quan el seu fill, ja adult, l’hi va explicar, i no només va decidir seguir la seva relació, sinó que fins i tot va treure ferro als abusos (reconeguts pel mateix Duhamel) i va acabar atacant els seus fills per denunciar els fets, que ja van prescriure.
Encara que La familia grande ha estat un fenomen editorial a França pel tema dels abusos, no és només aquesta qüestió que fa rellevant aquest llibre. De fet, durant la primera meitat del llibre no apareix res d’aquest episodi, i quan ho fa, és d’una manera molt puntual, en un parell o tres de línies. Després, sí que Camille explica una mica més les conseqüències emocionals de tot plegat. El que em sembla especialment important d’aquesta lectura és com en nom de la llibertat es poden arribar a cometre absolutes monstruositats en una família d’esquerres, compromesa, aparentment, amb els valors humans.
Però aquesta familia grande ha estat sempre una família de contradiccions. Com el pare, Bernard, un home generós de portes enfora, però absent a casa seva; o la mare, Évelyne, una feminista convençuda que abandona el feminisme puntualment quan s’encaparra del seu amant Fidel Castro. Especialment en ella, les contradiccions són constants, tant és així que deixen sovint fora de joc la seva filla, Camille. També aquesta gran família està marcada pels suïcidis d’alguns dels seus membres i per la mort sobtada de la tieta de l’autora, l’actriu Marie-France Pisier (la seva germana Évelyne dona per descomptat, en el llibre, que també és a causa d’un suïcidi).
Évelyne Pisier.
La familia grande és, per tant, el retrat d’una família aparentment normal des de fora, però plena de fractures per dintre, unes fractures que amb el temps es van fer més grans. El relat comença amb la mort d’Évelyne, la qual cosa provoca una reacció bastant freda en els seus fills. A mesura que llegim, entenem aquesta fredor. Més enllà dels dolorosos episodis que descriu Camille Kouchner, en alguns casos realment colpidors, no hi ha en aquest llibre una gran qualitat narrativa, tot s’ha de dir.
De fet, l’escriptura també és freda, fragmentada, i no s’aprofundeix gaire en cap dels fets que esmenta. Segurament no devia ser fàcil per a la seva autora. Ara bé, penso que amb una mica més de traça literària es podria haver fet un retrat molt més profund i complex d’aquesta família. Hi havia material de sobres per haver-ho aconseguit. En qualsevol cas, una lectura que desperta tota la nostra empatia cap a aquestes víctimes i la nostra estupefacció.
