Joël Dicker: «Escric sobre les emocions que ens poden fer cometre un acte irreparable»

L’autor suís publica ‘El cas Alaska Sanders’, continuació de ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, la seva novel·la més reeixida
joel dicker foto
Fotos de Jordi Milian.

Patricia Tena


Joël Dicker (Ginebra, 1985)  es va convertir en un escriptor d’èxit internacional quan només tenia 27 anys amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, que va ser traduïda a 42 idiomes i va tenir una adaptació televisiva protagonitzada per Patrick Dempsey (el doctor Derek Sheperd a Anatomia de Grey). En Marcus Goldman, un escriptor en hores baixes trobava la inspiració novament després d’investigar un crim on estava involucrat el seu amic i mentor Harry Quebert. El 2016 Dicker va publicar El llibre dels Baltimore, que  recuperava al personatge de Marcus i aprofundia en els secrets de la seva família. Després van venir altres títols que el van acabar de consagrar com autor de referència de novel·la negra, com La desaparició de Stephenie Mailer i L’enigma de l’habitació 622.

Els seus llibres són un gran trencaclosques que proposen esbrinar tots els elements que envolten cada crim. Hi trobem un bon grapat de subtrames, salts temporals, girs argumentals i falsos finals on es prioritza l’efecte page turner abans que totes les trames resultin versemblants (és inevitable pensar que hi ha massa casualitats). Ara, ha sorprès els seus lectors amb una inesperada continuació de La veritat sobre el cas Harry Quebert.El cas Alaska Sanders (La Campana/Alfaguara), Marcus Goldman i el policia Perry Gahalowood es retroben per reobrir la investigació sobre l’assassinat d’una jove que aparentment va ser resolt onze anys enrere. Mentre segueixen una sèrie de noves pistes que apunten al fet que es va empresonar una persona equivocada i, per tant, l’assassí encara és lliure, ressorgiran els fantasmes que turmenten cadascun d’ells.

 

Crec que ha sorprès tothom escrivint la continuació de La veritat sobre el cas Harry Quebert una dècada després de la seva publicació. Va ser el seu pla des del principi o la idea ha vingut amb el pas dels anys?

Des de que vaig escriure La veritat sobre el cas Harry Quebert vaig tenir clar que volia que fos una trilogia, molt abans que el llibre tingués l’èxit que va tenir. M’ho vaig passar molt bé escrivint-la i volia seguir amb els personatges. Però també sabia que no volia fer immediatament un segon volum perquè em semblava massa fàcil, així que vaig escriure El llibre dels Baltimore (que cronològicament seria l’últim). Després em va venir de gust provar altres coses i separar-me temporalment del Marcus Goldman. Ara, déu anys després, ens tornem a trobar. Crec que era la data límit.

Tots els seus llibres ja tenen el que, tant lectors como crítics,  anomenen el segell Dicker. Ho veu així?

Crec que és molt bonic tenir una cosa només nostra, que ens identifiqui. Suposo que el punt àlgid seria arribar amb aquesta marca pròpia a altres llocs que no fossin la novel·la negra o policíaca. Això seria un autèntic repte, però ara estic centrat en la promoció d’aquesta novel·la i quan torni a escriure m’ho tornaré a plantejar. He après, per fi, a gaudir de cada procés.

Vol dir que abans no ho feia?

He canviat la meva manera de fer. Abans escrivia a qualsevol lloc, sobretot quan viatjava de promoció. Ara crec que és millor centrar-me cada vegada en el que toca i no fer-ho tot alhora. Creia que si no escrivia a tota hora perdria la meva inspiració, però m’he adonat que és al contrari. S’han de fer pauses forçoses que encara et donin més ganes. Recordo que a una entrevista un boxejador deia que ell entrenava molt dur abans d’un torneig però que justament la setmana abans deixava de fer-ho. Per què? Doncs perquè li donava la força i el coratge d’encarar el combat amb més ganes.

Per què als seus llibres el criminal no és un assassí en sèrie o un psicòpata sinó una persona aparentment normal?

Qualsevol es pot convertir en un criminal però ens imposem límits. Pot semblar exagerat però pensem-ho un moment. Per exemple, de dia respectem tots els semàfors en vermell, però a la nit, quan ningú ens pot veure, segur que alguna vegada ens n’hem saltat algun. Això és perquè quan creiem que no ens veuen, tots violem certes regles. On tenim els límits? Els col·loquem nosaltres. I la novel·la parla precisament de quines emocions ens podrien fer cometre un acte irreparable.

La investigació la porten a terme un escriptor, Marcus Goldman, i un policia, Perry Gahalowood. Què n’aporta cadascun?

Si la investigació només la fes un escriptor no seria versemblant, ja que de seguida el lector es preguntaria per què no està involucrada la policia. Així doncs el personatge del sergent Gahalowood dona legitimitat a la investigació. Per altra banda, el Marcus té els mateixos mitjans que el lector per investigar perquè tampoc és un professional. D’aquesta manera crec que es produeix una identificació molt forta amb ell que fa que sigui comprensible per al lector.

Personalment, m’ha semblat que aquest tàndem funciona molt bé. Escriurà altres investigacions conjuntes?

Volia fer una trilogia i ja ho he fet. Potser d’aquí uns anys em ve de gust afegir-hi més libres, però ara mateix no ho sé.

 

Joel Dicker

 

La tecnologia no té un gran protagonisme a les seves novel·les, sinó que aposta per un tipus d’investigació, diguem-ne, més clàssica.

La tecnologia és fantàstica però no em sembla novel·lesca. Imagina una escena on s’han de recuperar uns documents: es força una porta de nit, tot està en silenci, s’obren uns calaixos i  busquem entre un grapats de carpetes, fotocopiem els documents que ens interessen ràpidament mentre no deixem de mirar cap a la porta per assegurar-nos que no ens enxampen. Ara imagina la mateixa escena però on la tecnologia n’és la protagonista: una persona amb un portàtil a cinc-cents quilòmetres del lloc dels fets entra a un servidor d’Internet i copia un document. Des del punt de vista del suspens no té el mateix efecte, oi?

A banda de la investigació d’un crim, diria que també és una novel·la sobre redempció?

Efectivament, és una trilogia sobre la redempció. El primer llibre parlava de la reparació de Harry Quebert, el gran amic d’en Marcus. A El cas d’Alaska Sanders descobrim que en Perry  Gahalowood és un policia solitari arran d’una investigació anterior que no es va tancar i on va morir un dels seus companys de feina. El Marcus l’ajudarà a tancar aquesta ferida. I ell mateix trobarà a El llibre dels Baltimore la seva pròpia redempció. Tots necessiten ser reparats, però cadascun al moment adient.

Les seves novel·les, plenes de subtrames, són com matrioskes, aquelles nines russes que en obrir-les, trobem una altra més petita a l’interior i així successivament. Com treballa per què totes encaixin a la perfecció?

Escric sense un pla d’entrada perquè em permet fer-ho molt més lliurament. Quan he acabat, rellegeixo la novel·la diverses vegades per veure que tot encaixa i que està ordenat, perquè el meu lector s’ha d’espavilar tot sol durant la lectura així que tot ha d’estar molt clar. Ell sap que si els meus llibres tenen sis-centes pàgines, a la tres-centes no descobrirà qui és el criminal, però sap que aquesta informació li portarà a una altra i aquesta a una tercera. Una nina porta a una altra nina, efectivament.

També utilitza diversos plans temporals per explicar la història. Diria que, als seus llibres, el passat és gairebé més important que el present?

M’agrada molt utilitzar el passat per construir el present. Cada vegada que tornem enrere ens serveix per saber què ha viscut una persona i és quan, realment, l’acabem coneixent. Com a lectors veiem els personatges en el temps present fent coses, però els entenem quan explorem el seu passat i entenem el que han viscut. Aquesta és la veritable trobada.

La publicació d’un nou llibre seu s’espera amb molta expectació. Li preocupa la crítica?

M’agrada saber què és el que ha funcionat o el que puc millorar, així que sí que hi ha un interès, però no m’obsessionen. És cert que al principi llegia totes les crítiques però ara, amb sis llibres publicats ja, he agafat una mica de distància. L’opinió que realment m’importa és la dels lectors.

Té por de decebre els seus lectors?

No és una qüestió que em plantegi. Crec que només podria decebre’ls d’una manera: traint-los. És a dir, no sent fidel a mi mateix. Per a mi el més important és la sinceritat i prendre riscos quan escric. Penso que si jo m’exigeixo molt a mi mateix és difícil decebre’ls. Una altra cosa totalment diferent és que agradi un llibre més que un altre. Això és normal, de la mateixa manera que a mi em poden agradar els tomàquets i a tu no.

Encara és molt jove, però com li agradaria que el recordessin com a escriptor?

Suposo que m’agradaria que diguessin que vaig ser un escriptor que vaig fer venir ganes de llegir als lectors. El que més m’afalaga és quan una persona em diu que gràcies a un dels meus llibres li han tornat les ganes de llegir, ja sigui llibres meus o d’altres autors. Crec que això donaria un sentit ple a la meva obra.

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES