Imaginem la següent situació: un escriptor d’uns cinquanta anys conegut i apreciat al seu país escriu en els seus llibres, de manera gairebé obsessiva, les relacions sexuals que manté amb noies de catorze anys. No com a obres de ficció, sinó explicat en primera persona, fins i tot en els seus volums de diaris personals relata, sense cap mena de pudor, el goig que li produeix anar a països asiàtics a tenir sexe amb nens d’onze anys. Aquests llibres troben qui els editi i qui els compri. Aquest escriptor fins i tot rep premis i és convidat als programes literaris de referència on el presentador xerra de manera desenfadada sobre l’èxit de l’escriptor amb les adolescents. Passen els anys i aquest home segueix destrossant –és així- la vida de més noies, no només per la relació que manté amb elles, sinó perquè després ho escriu tot en els seus llibres, amb detalls, amb noms, però manipulant el que realment passa per tal que ell quedi com una mena de salvador, d’home entregat i altruista que condueix les jovenetes cap a la llibertat, la protecció i el desig.
Si això fos l’argument d’una novel·la i aquest escriptor malaltís fos un personatge de ficció, segurament faria que més d’un lector es posés les mans al cap. Però la realitat és pitjor: perquè aquest autor és un home de carn i ossos, Gabriel Matzneff (Neuilly-sur-Seine, 1936); el que va fer també ho és; i una de les seves víctimes –perquè no es pot dir de cap altra manera- és l’editora Vanessa Springora (París, 1972), qui va caure en la seva xarxa quan tenia catorze anys i ara ha decidit explicar-ho tot –denunciar-ho- en el seu llibre El consentiment que publica Empúries en català amb traducció de Marta Marfany i Lumen en castellà amb traducció de Noemí Sobregués. I aquest llibre ha caigut com una bomba a França, ja que ha destapat les vergonyes d’una bona colla d’intel·lectuals que van aplaudir l’obra de Matzneff i, encara més greu, que van donar suport, amb la seva signatura, a un home que escrivia manifestos als diaris francesos com Le Monde demanant que els menors de setze anys poguessin tenir sexe amb els adults. Sempre –només faltaria!- amb la voluntat d’atorgar plena llibertat sexual a nens i nenes en edat d’anar a l’escola.
Segurament sobtarà saber que entre els signants hi havia Roland Barthes, Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Louis Aragon o Jacques Derrida. Eren els anys setanta. A Internet encara es pot trobar el fragment del respectadíssim programa de la televisió francesa Apostrophes, on Bernard Pivot preguntava a Matzneff sobre les seves conquestes adolescents amb un somriure. Aquell ambient amigable, distès, entre homes de cultura, només va ser trencat quan l’escriptora canadenca Denise Bombardier, present al plató, va denunciar que allò era inadmissible, per dir-ho de manera suau. Després de la publicació d’El consentiment, Bombardier ha concedit alguna entrevista per recordar aquell fet que per a ella va ser molt desagradable. També s’ha demanat a Pivot si té alguna cosa a dir del seu paper en aquella entrevista, a la qual cosa ha respost que eren uns altres temps, un comentari que hem sentit massa vegades quan algú és acusat per una conducta inapropiada amb alguna altra persona en el passat (sovint amb dones i en aquest cas amb nens).
Vanessa Springora.
Més enllà de les barbaritats que Matzneff feia amb nens i adolescents –que posa els pèls de punta a qualsevol lector- el que més m’ha impactat de la lectura d’El consentiment és el fet que ell mateix ho escrivís tot en els seus llibres i que això no li comportés cap mena de conseqüència. He tingut la curiositat de saber si algunes de les seves obres es van traduir al nostre país, i sí, són poques, però alguns es van publicar, tant en català com en castellà. I cal remarcar una idea que Vanessa Springora escriu al seu llibre sobre el l’escriptor: «follar-se “culs frescos” a l’estranger, gràcies als drets d’autor que has acumulat descrivint el sexe amb col·legiales, i després publicar a internet les seves fotos, sense el seu consentiment.» No cal dir que això de «culs frescos», Springora ho ha tret textualment dels diaris de Matzneff, que es van publicar a França. Sembla impossible que tot això hagi estat possible en un país civilitzat.
No fa gaire, The New York Times va publicar un article sobre una altra dona, Francesca Gee, que havia estat víctima de Matzneff, que també va escriure un llibre i que va ser rebutjat per diverses editorials. A l’article, de Norimitsu Onishi, llegim que l’editor Thierry Pfister va explicar que alguns membres del comitè editorial havien expressat les seves reserves perquè Matzneff era part del «Saint-Germain-des-Prés», tal com es coneix la indústria editorial francesa concentrada en aquest barri de París. En l’actualitat, Matzneff –que ja té més de vuitanta anys- ha dit sentir-se penedit dels seus fets i ha marxat a viure a la Riviera d’Itàlia, encara que de manera tan discreta que ningú sembla saber on és exactament. I pot estar relativament tranquil, perquè els delictes que ell mateix va confessar als seus escrits ja han prescrit. I em torno a fer la mateixa pregunta, la que s’han fet tants lectors en els diversos països on El consentiment s’ha traduït: com va ser possible?
El llibre de Vanessa Springora genera una gran impotència i incredulitat i, malauradament, no és només el retrat d’una experiència personal, és també el retrat d’una època i d’una societat que veia amb permissivitat aquestes actituds. Ara bé, he recordat una polèmica del 2010, quan Fernando Sánchez Dragó va escriure en el seu llibre de converses amb Albert Boadella Dios los cría… y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción… que havia tingut sexe amb dues adolescents japoneses de tretze anys en un moment de la seva vida. En un article de La Vanguardia el periodista Josep Playà citava altres casos similars, com el de Joan Ferraté (Del desig) o Jaime Gil de Biedma (Retrato del artista en 1956). Suposo que és cert que els temps han canviat, que ara no hi ha la indulgència que hi havia abans, però això no esborra que la nostra societat va donar certa complicitat a tot plegat. Per això trobo que El consentiment és un llibre important, perquè assenyala un depredador sexual de menors i perquè ens recorda que totes les societats tenen amagades sota la catifa les seves vergonyes.
