Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Després d’estrenar-se al McCarter Theatre de Princeton (Estats Units) el 2012, Vanya and Sonia and Masha and Spike va recollir grans èxits. El 2013, aquesta obra de Christopher Durang (Estats Units, 1949) arribaria a Broadway. L’obra va ser nominada a sis premis Tony i en va guanyar el premi a millor obra. A més, va rebre el premi a la millor obra del New York Drama Critics’ Circle i un Theatre World Award pel millor debut teatral, entre d’altres. Ara s’ha estrenat a l’estat espanyol sota la direcció de David Selvas i gràcies a la traducció al català de Cristina Genebat. Ha estat a La Villarroel de Barcelona, on es podrà veure fins al 30 d’octubre amb el títol adaptat de La meravellosa família Hardwicke.
En Vània (Albert Ribalta) i la Sònia (Carme Pla) viuen plegats a la llar familiar. Són germans –tot i que la Sònia és adoptada–, solters i es troben en la cinquantena. Tots dos varen cuidar dels pares malalts d’Alzheimer durant quinze anys fins que van morir. Ara a ells els cuida la Cassandra (Lide Uranga), la dona de feines argentina que, com la sacerdotessa d’Apol·lo, té el poder de veure el futur però la desgràcia que ningú no la cregui mai. La tercera germana, la Masha, és una actriu famosa. Tot i que no va cuidar dels pares, pagava totes les factures de la casa, inclosos un sou a cadascun dels germans per mantenir-los mentre feien de vetlladors.
De sobte, la Masha (Marta Pérez) apareix a la casa acompanyada del seu nou xicot per assistir a una festa de disfresses que acull una veïna per a les celebritats del veïnat. La parella de la Masha, l’Spike (Alejandro Bordanove), és força més jove que ella i té un físic molt més brillant que no pas la seva carrera com a actor. Només arribar a la casa coneix la Nina (Paula Jornet), la neboda dels veïns que vol ser actriu i admira la Masha.
El teatre alberga una escenografia senzilla i estàtica a càrrec d’Alejandro Andújar. Es recrea una sala d’estar àmplia amb finestrals a banda i banda que miren cap a les graderies del públic, situades a tots dos costats de l’escenari. Manen les línies rígides i elegants, amb una escala ubicada al centre i unes cortines grans que s’empren per separar els espectadors de l’escenari en moments concrets de l’obra. La il·luminació, a càrrec de Jaume Ventura, i el so, a càrrec de Marcel Ferrer, són correctes i no eclipsen l’actuació dels actors.
L’obra centrifuga diversos temes cabdals de les obres de Txékhov i els tracta entremesclats. Els ecos a Txékhov apareixen de forma constant explícitament o implícita, tot començant pels noms dels personatges de l’obra. Un dels temes que plana sobre la representació és la possible pèrdua de la llar familiar, amb reminiscències clares de L’hort dels cirerers del dramaturg rus. La Cassandra anuncia una profecia al començament de la peça en què prediu que la germana es voldrà vendre la casa. L’amenaça planarà sobre els personatges al llarg de l’obra, tot i que no arribin a desenvolupar-se gaire els arguments de cadascuna de les parts. La Sònia fins i tot insisteix en què els quatre o cinc cirerers que tenen al fons de la finca són un hort de cirerers.
D’altra banda, també és cabdal en l’obra la relació entre els tres germans. Tots tres es troben en un estadi de crisi vital després d’arribar a la maduresa, amb una sensació de vida arruïnada sigui quin sigui el motiu: en Vània i la Sònia s’han dedicat a la cura dels pares i s’han descuidat d’ells mateixos; la Masha té una carrera estel·lar que no l’omple i acumula relacions buides tractant de lluitar contra la vellesa (un altre tema recurrent que sobrevola la relació entre la Masha i l’Spike).
Es tracta de personatges prototípics en l’obra de Txékhov i, com no podria ser d’una altra manera, tenen relacions prototípiques de les obres de Txékhov en què no hi falten rancúnies, retrets i enveges de glòries caducades i fortunes a la baixa. L’autor aconsegueix mostrar lleugerament els motius que porten cadascun dels personatges a actuar com ho fan, també a través d’alguns monòlegs breus que podrien quedar millor integrats en el conjunt de l’obra.
Amb unes actuacions enlluernadores, els sis actors omplen de vida i passions l’escenari de La Villarroel. Cadascun dels actors aconsegueix aportar una personalitat única a uns personatges que són extravagants de mena i amb uns diàlegs que vesteixen amb força gràcia un argument més aviat modest. Tot i això, no cauen en un absurd pur sinó que conviden a l’espectador a seguir cadascun dels seus moviments sense parpellejar en el transcurs de les gairebé dues hores d’aquesta comèdia ben entretinguda.
